Espectacle sobre la Diputació

Si vostè és un bon independentista o un nacionalista mínimament radicalitzat sap que els seus sempre havien menyspreat les diputacions, unes institucions considerades massa ‘espanyoles’, i que predicaven –fins que han començat a administrar-les– que havien de desaparèixer. A causa d’això suposo que deu estar ideològicament confús davant de la guerrilla lliurada per ERC i els exconvergentes sobre la de Barcelona per apropiar-se-la (no per demolir-la).

Però si vostè és com els seus dirigents polítics, potser els perdona la contradicció pel “botí” –expressió utilitzada per la premsa seriosa– que comporta conquerir-les. Són les institucions públiques amb més diners lliures per repartir i les que menys reten comptes precisos a la ciutadania sobre el que fan bastants dels seus assalariats. La malícia popular diu que s’utilitzen per al control territorial a través del repartiment de subvencions i ajuts, de vegades de forma discrecional, i per proporcionar molts llocs de feina als partits que les governen.

Notícies relacionades

JxCat consuma el pacte amb el PSC per fer Núria Marín presidenta de la Diputació de BCN

Desenes de manifestants exigeixen la dimissió de Marín a les portes de la Diputació

La de Barcelona, la que té el pressupost més gran d’Espanya, destina gairebé una quarta part a sous. Amb una plantilla fixada en 4.076 persones té més de 1.700 vacants; el que falten són llocs de feina a què s’accedeixi amb concursos públics de selecció i suposi tasques i horaris reglats; el que sobra, és la meva opinió, són llocs de feina assignats a dit als anomenats “càrrecs de confiança” (es diu que n’hi ha 225), moltes vegades etiquetats com a “assessors” sense control horari. El plantejament és ideal per col·locar gent pròxima i correligionaris que es desitgi alliberar de la necessitat de treballar en llocs de treball normals o en càrrecs pagats pels militants dels partits. Com passa sempre en aquestes coses, a les diputacions hi ha una majoria de treballadors seriosos, responsables i necessaris.

En la lluita partidista pel poder hem assistit al debat sobre si el frontisme (abandonat circumstancialment quan els convenia per ERC i els exconvergentes en altres institucions) s’havia d’aplicar rígidament en aquesta institució amb tant poder i diners. La veritat és que s’ha parlat molt menys de com s’han de reformar/sanejar/millorar les diputacions. Tampoc s’ha parlat massa de si la Diputació de Barcelona ha de ser el germen estructurador definitiu que necessita la Gran Barcelona, tal com ho desitjava Maragall (Pasqual) i contra el que lluitava Pujol (el pare de la productiva companyia poc anònima que formava amb els seus fills).