Anar al contingut

Els pactes postelectorals

Nosaltres i ells

Nosaltres i ells

Carles Campuzano

La sortida al conflicte tindrà molt a veure amb el trencament de la lògica del blocs que no poden dialogar i acordar

El 23 de març del 2007 el president Bill Clinton formulà un esplèndid elogi a la figura de Martin McGuinness durant el funeral d’aquest líder irlandès. McGuinness fou un dels homes carismàtics de l’IRA  i del Sinn Féinpeça clau en els acords de pau de Divendres Sant, que suposaren el final del conflicte a Irlanda del Nord, i ministre d’Educació del primer Govern autonòmic d’aquest tros de terra irlandesa. Un govern que fou de coalició amb els seus acèrrims adversaris polítics unionistes. Clinton, brillant, va saber resumir de manera esplèndida el propòsit de la política del líder irlandès en els darrers anys de la seva vida: ampliar la definició del 'nosaltres’ i reduir la definició d’'ells’. En el context del conflicte irlandès, amb una dosi de violència entre les comunitats catòlica i protestant enorme, una fractura social i política entre republicans i unionistes que encara avui s’arrossega, el propòsit d’homes i dones com McGuinness no era altre que recosir una comunitat fracturada, com a garantia per a la pau, la llibertat i la justícia, en un país durant tants anys assolat per la violència. Segur que no fou fàcil. Calia coratge i audàcia.

La referència irlandesa ve a tomb pel soroll i l’enrenou que la política de pactes a ajuntaments, consells comarcals i diputacions, després de les darreres eleccions, està provocant aquests dies. No vull buscar cap mena de paral·lelisme ni similitud amb la situació viscuda a Irlanda. Per sort no estem a Irlanda del Nord. En el nostre país la violència mai ha format part del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, malgrat que alguns fiscals i jutges s’entestin en insistir en aquesta idea. Una idea que, per cert, està en l’epicentre del procés judicial contra els líders socials i polítics independentistes i que pretén justificar decisions tan injustes com les presons provisionals d’aquests presos polítics i la suspensió de la seva condició d’electes en determinats casos. No busquem semblances on pràcticament no hi son. Però alguns dels arguments que s’han utilitzat en contra dels acords postelectorals que trenquen la política de blocs i alguns dels arguments que justifiquen aquesta política, a una banda i a l’altra de la polarització política que viu el país, em semblen tremendament negatius per a refer el camí que farà que Catalunya continuï avançant.

Acords estigmatitzats

I és que al meu entendre el més rellevant i determinant del que es decideix en aquesta política postelectoral és justament les definicions del 'nosaltres’ i l’'ells’. Clar que les aliances a les institucions tenen a veure amb el poder. Els partits de manera legitima aspiren al poder, però ens hi juguem alguna cosa més.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

En els dos blocs polítics en els que avui s’articula la política catalana, hi ha aferrissats partidaris d’una definició del "nosaltres" ben estreta, que estigmatitza qualsevol possibilitat d’acord o pacte municipal o supramunicipal amb els ‘altres’. Alguns justifiquen determinats acords només amb l’argument d’impedir que els independentistes governin; d’altres acusen de botiflers i traïdors als que practiquen acords entre independentistes i federalistes. L’audàcia i el coratge per trencar la política de blocs es converteix en una arma llancívola, que només busca aprofundir en el fossat que avui ens separa i que comporta el risc de quedar-nos atrapats i enquistats en un llarg conflicte.

Per al món sobiranista, l’exercici de trencar la política de blocs té l’enorme dificultat de fer-ho en temps de processos judicials carregats de falsedats, exilis, presons provisionals injustificades. Hi ha molt sentiment d’injustícia, impotència, dolor, tristesa i frustració acumulades. És cert. Mentre aquesta situació es perllongui en el temps es farà molt difícil fer política i fer país amb normalitat. I això avui no depèn de la política catalana, i bastant poc de la política en general. Però el país només avançarà en la mesura que siguem capaços de reconstruir una definició de "nosaltres, els catalans" que ens inclogui a tots. Una definició del "nosaltres" que reconegui que som un sol poble, però divers, plural i complex, com totes les comunitats nacionals, per altra banda. Una definició del "nosaltres" que faci possible el pacte entre adversaris polítics, també.

La sortida al conflicte tindrà molt a veure amb el trencament de la lògica del blocs que no poden dialogar i acordar. No només d’això, esclar. Tampoc hem de ser ingenus. La política espanyola en el seu conjunt també hauria de tenir coratge i audàcia, i avui no ho sembla pas. Tot el contrari. Però els catalans, siguem partidaris de la independència, del dret a decidir, de l’Estat plurinacional o senzillament del dret a l’autogovern, ens hem de reconèixer en un "nosaltres" que aspiri a que els somnis d'uns no siguin els malsons dels altres.