L'ANC elevarà el to però no trencarà amb JxCat i ERC

La presidenta del’ANC,  Elisenda Paluzie, es va dirigir aquest dimecres "a l’independentisme de base" en una carta oberta en la qual eleva el to contra JxCat i ERC però els reafirma com a aliats necessaris per aconseguir la independència.

Segons el seu parer, els socis de Govern han “tornat a l’autonomisme” amb la seva “disputa per espais de poder autonòmic i local, arribant a l'extrem de cedir el lideratge d’alguns alPSC”.

Però malgrat aquestes maniobres, assegura que l’entitat “no trencarà el fil, el petit fil que encara els uneix”, per la “responsabilitat de no incrementar la desunió”. De tota manera, es compromet a augmentar les seves exigències “perquè prioritzin l’objectiu de la independència”.

La dirigent de l’ANC insta la societat civil, el Govern i el Parlament a alinear-se i reclama als sectors més crítics aparcar iniciatives per forçar un nou impuls: “Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat li va molt bé, i no hi hauríem de caure”, llança als que han mostrat el seu malestar pel seguidisme dels partits i pel disseny de la manifestació de la pròxima Diada.

Paluzie demana no caure en la “frustració” i insisteix a “analitzar les fortaleses que falten” parar poder fer una DUI “que es porti a la pràctica”. "La mobilització pot tenir doble sentit: unitari i antirepressiu; i d’exigència, màxima exigència", acaba.

Aquesta és la carta completa:

Carta oberta a l’independentisme de base:

Vivim un moment de desconcert en les bases de l’independentisme que fa difícil trobar el camí a seguir i evitar que la frustració i la desunió s’apoderin d’aquells que vam sortir l’1 d’octubre del 2017 a votar sobre la independència i a defensar tots els vots, tots, tant els del 'sí' com els del 'no'. 

Desgraciadament, dins de l’independentisme, es repeteixen cíclicament aquests moments de crisi, recordem, per exemple, els desacords quan la consulta del 9-N es va convertir en un procés participatiu i quan el desembre del 2015 semblàvem abocats a la repetició d’eleccions al Parlament. Però ara tenim l’agreujant d’una repressió que no cessa i un camí desdibuixat per davant.

L’aprenentatge de l’octubre del 2017 queda clar. Quan hem treballat junts la societat civil mobilitzada, el Govern i el Parlament és quan més hem avançat en el camí cap a la independència de Catalunya. ¿Què vol dir treballar junts? Vam tenir un parlament que avalava a nivell legislatiu el mandat democràtic del poble de Catalunya, un Govern que l’executava i una ciutadania mobilitzada com a puntal. Aquests tres elements van permetre la celebració del referèndum. Però la gestió després del referèndum va trencar aquesta relació. No tothom, dins dels partits i fora, veia el referèndum de la mateixa manera. Per a alguns només era un instrument de negociació. I a l’altre costat no hi havia cap voluntat de negociar. Així, s’arriba al 27 d’octubre marcats per les divisions, havent perdut el 'momentum' i declarant la independència sense creure-hi i sense intentar fer-la efectiva. 

De l’octubre en vam sortir amb una gran victòria col·lectiva (haver fet el referèndum) i amb una derrota (no haver sigut capaços d’aplicar els resultats). L’empresonament i l’exili dels nostres dirigents ens ha marcat emocionalment i ha dificultat el dol de la derrota. Generacions que no ho havien viscut han hagut d’aprendre a conviure amb la repressió, i les que sí que l’havien viscut, l’han retrobat de cop, en un altre context.

I ara que tenim davant un nou Onze de Setembre, neixen iniciatives diverses que voldrien tornar a portar-nos a aquell 'momentum', i fer allò que no vam fer llavors: aquell "Maidan" per defensar la declaració d’independència. Aquestes propostes obliden que el control del territori s’ha de demostrar quan hi ha un govern disposat a fer la independència. “Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’Estat espanyol li va molt bé, i no hauríem de caure-hi. És el que ha fet la fiscalia de l’Estat en el judici al Tribunal Suprem. Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, perquè volen deslegitimar l’accés a la independència per mitjans democràtics i pacífics. 

Hem d’analitzar quines fortaleses ens falten per poder fer una declaració d’independència i ser capaces de portar-la a la pràctica, amb un govern capaç d’imposar-se com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dona tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere que es pot transformar en el govern transitori d’una república naixent.

A l’Assemblea, al llarg d’aquest any i escaig, també ens ha costat sortir del procés de dol, i tornar a traçar un camí. Però en els últims mesos hem treballat campanyes que compensen debilitats en l’àmbit de la societat civil i ens preparen en l’àmbit econòmic per quan torni a plantejar-se políticament la independència. D’una banda, amb la campanya de consum estratègic, afavorim una economia i models d’empresa alternatius que no estan tan subjectes a les pressions polítiques. D’una altra, amb iniciatives com la de les Cambres de Comerç, traslladem la majoria social i política d’aquest país a institucions que són altaveus poderosos. I enfortint el sindicalisme nacional, ens fem presents al món del treball.

Aquestes accions s’emmarquen dins de l’estratègia de la lluita no violenta, un mètode de lluita contra formes d’opressió o per fer progressar els drets democràtics, que inclou accions de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil i que té per objectiu debilitar els pilars de poder de l’adversari. Aquest Onze de Setembre no només ens manifestarem, sinó que disposarem d’un gran espai 'Eines de País', on es podran fer accions d’apoderament ciutadà.

Quant a l’àmbit institucional, els partits polítics ens repeteixen que no tenim les condicions per a la unilateralitat. Però no ens expliquen quins són aquestes condicions, i que pensen fer per aconseguir-les. Tampoc ens han explicat quines debilitats institucionals van fer impossible la independència, i com podríem superar-les. Algunes les hem descobert en el judici. En canvi, amb els pactes de la setmana passada hem comprovat d’una manera molt crua el retorn al partidisme i la disputa pels espais de poder autonòmic i local, arribant a l’extrem de cedir el lideratge d’alguns d’aquests espais al PSC. Contra això, vam aixecar la veu la setmana passada, mobilitzant-nos per primera vegada davant dels partits independentistes. 

Com l’ANC, però, no trencarem el fil, el petit fil que encara ens uneix amb l’espai dels partits, perquè creiem que tenim la responsabilitat de no incrementar la desunió; alhora, incrementarem el nostre to d’exigència amb ells perquè prioritzin l’objectiu de la independència i abandonin les lluites partidistes. Hi ha un risc evident, que el pacte a la Diputació de Barcelona exemplifica molt bé, de retorn a l’autonomisme, malgrat que l’electorat ha continuat donant victòries als partits independentistes, elecció darrere elecció. 

Tenim aquesta doble responsabilitat de mantenir aquesta pressió sense contribuir a la desunió, mantenint la mobilització als carrers que pot tenir un doble sentit: el vessant unitari i antirepressiu però també el d’exigència, màxima exigència política. Alhora, hem d’evitar caure en la trampa que desitgen aquelles forces que treballin pel retorn a l’autonomisme, i per enterrar per anys les esperances de culminar el procés d’autodeterminació. Aquestes forces voldrien una ANC marginal i radicalitzada, que ja no fos representativa del sentir de la majoria independentista.

En la lluita no violenta, les accions han de tenir un objectiu polític i cal saber a qui s’interpel·la i què es pretén aconseguir, i quan és el moment de fer-ho. Mai són reactives, sempre són pensades i propositives i s’han d’inscriure en un marc creïble que doni sentit a la lluita. Ara, el problema més important que tenim davant és el risc de retorn a l’autonomisme, facilitat per la divisió dels partits independentistes. No podem renunciar a les grans manifestacions que marquen l’agenda política i que els interpel·len. Cal recordar-los que l’objectiu és la independència, i que cal establir una estratègia per aconseguir-ho.

Aquest doble objectiu és compartit per tot l’independentisme i és per això que ens manifestarem aquesta Diada. No és una manifestació més, és la manifestació més difícil de totes les que hem fet fins ara, ens juguem que els partits independentistes compleixin el seu compromís davant del país i evitar que l’independentisme quedi adormit per anys. Aquest any, us l’heu de fer vostra com mai abans i heu d’aixecar la veu perquè es recuperi l’objectiu de la independència, i es treballi amb unitat d’acció per aconseguir-ho.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Elisenda Paluzie i Hernàndez

Presidenta de la Asemblea Nacional Catalana