L''hybris' d'Albert Rivera

S’estan escrivint afirmacions i judicis molt forts sobre Albert Rivera. Interessen les indagacions polítiques del seu rol polític i el del seu partit en aquest moment de la política espanyola, però no les especulacions que sobrepassen perímetres que afavoreixen la crítica malsana i no aporten res a l’anàlisi dels seus comportaments com a líder del tercer partit parlamentari. I en aquesta condició hi ha hagut dues opinions –molt distants i diferents entre si– que potser descriuenl’estranya trajectòria del president de Ciutadans. 

D’una banda, Francesc de Carreras l’ha qualificat amb una expressió feridora, lad’“adolescent capritxós”, perquè ha alterat la funcionalitat amb què va néixer el partit el 2005, ara perseguint un objectiu que no té res a veure amb el que va crear la seva fundació. Pretendre liderar la dreta, sobrepassant el PP, no només és un propòsit poc versemblant sinó que, a més, manca de coherència amb la traçabilitat ideològica de Cs, que es va proclamar en el seu moment socialdemòcrata i liberal, deixant caure la primera definició, però mantenint la segona. L’expressió del catedràtic català és molt dura, però ha sintonitzat amb el dial majoritari dels cercles de poder que atribueixen el gir de Rivera a una escassa consistència ideològica, i més inspirat per una ambició personal que per una estratègia de fons. Cercles dels quals el català s’ha declarat autònom.

D’altra banda, i passant més desapercebuda, l’opinió (a ‘El País’ del dia 25) d’Olivia Muñoz Rojas s’endinsa en el que ella denomina “incipient paral·lelisme”. Ho seria entre Viktor Orbán –màxim dirigent hongarès que va transitar d’un conservadorisme moderat a un clar iliberalisme– i Rivera. Una comparació que la sociòloga considera que podria estimar-se com a “arriscada” i fins i tot “exagerada”. Que al meu modest parer, efectivament, aquesta opinió pateixi de les debilitats que la seva autora tem, no obsta la seva utilitat: constata la magnitud de la tempesta mediàtica que està descarregant sobre el polític català i sota la qual ell resisteix amb un estoïcisme peculiar. I a la que respon anunciant en el consell general, tot i que de forma velada, amb una purga de dirigents crítics que podria produir-se les pròximes setmanes.

El debat sobre Cs no és una concertació de fosques voluntats per deteriorar-lo. Al contrari, el que està passant respon al seu gir brusc –com a resposta condicionada per la demoscòpia– a esdeveniments imprevistos com la moció de censura (juny del 2018) que va destituir Mariano Rajoy i la irrupció de Vox en les autonòmiquesd’Andalusia  (desembre del 2018), gràcies a la representació del qual –després repetida en molts municipis i comunitats el 26-M– el PP i Cs han conformat un bloc en circuit tancat. En el parer dels estrategs del partit taronja obrir una via d’entesa condicionada amb Pedro Sánchez seria incompatible per tal d’aconseguir la direcció de la dreta espanyola, quan els populars es troben en el seu pitjor moment, tot i que en fase de recomposició.

Més silencis del que sembla 

La renúncia de Toni Roldán, la dissidència de Francisco Igea, el distanciament de Luis Garicano i el silenci d’alguns (més dels que semblen) a l’executiva de Cs són símptomes que el diagnòstic del líder està poc treballat i expressa una entesa caudillista de la seva jerarquia que remet al funcionament dels partits que els taronges aspiraven a substituir. Tot aquest replegament de Cs i de Rivera no tindria la dimensió actual si no fos perquè hi hauria la possibilitat que els seus 57 escons se sumessin als 123 del PSOE per conformar una majoria d’investidura de 180 que fos el carril de centreesquerra pel qual discorregués la política a Espanya els pròxims anys. Una entesa compatible amb la versatilitat pactista de Cs amb el PP en diferents places.

Pot adduir-se que Sánchez està incorrent en una estratègia temerària al comportar-se com un marianista en la gestió de la seva investidura. Seria una reflexió vàlida, però insuficient, perquè Cs pot obligar-lo a sortir d’aquest quietisme tan perillós oferint-li un pacte limitat en els termes que han explicat tant Garicano com Igea. La negativa de Rivera a aquest plantejament és la que no es desxifra al Madrid polític que va desafiar aquest divendres, i causa certaperplexitat a certes perifèries decisives, com la basca, a què Cs no agrada en absolut, però que rebutja una coalició governamental entre el PSOE i Pablo Iglesias.

Notícies relacionades

Rivera convida els crítics de Cs a formar un altre partit

Iglesias busca el recolzament de la UE per forçar la coalició

Rivera, en definitiva, està posseït per l’‘hybris’ –un terme grec que serveix per explicar una peculiar patologia dels que ostenten el poder– tot i que no hagi desenvolupat la síndrome completa, i que qualificats experts consideren –com al famós assaig de David Owen– com una desmesura, com una certa pèrdua del sentit de la realitat, com un desordre, alguns dels símptomes dels que semblen presentar el personatge: “un període durador de conducta diferent de l’habitual”, “creença poc realista en les capacitats i els poders d’un” i una “negació de que passa alguna cosa”. Addicionalment, l’‘hybris’ es detectaria quan hi ha una “excessiva confiança en el parer propi i menyspreu del consell i la crítica aliens”.

Esperança curtcircuitada

Tot i que els seus adversaris més antics afirmin que el Rivera d’avui és el de sempre, no és cert. Perquè si ho fos, aquest debat seria artificial i, no obstant, és real, precisament, perquè el president de Cs i el seu partit suscitaven unes expectatives diferents: la de rescatar el sistema d’un funcionament abusivament arbitrat pels nacionalismes i la de regenerar el model de poder. Una esperança que l’‘hybris’ de Rivera de moment ha curtcircuitat i que, possiblement, col·lideixi amb la temeritat de Sánchez, disposat a una investidura fallida que la renúncia de Josep Borrell a l’escó a Brussel·les fa versemblant.