Ernest Maragall: Cuiner abans que frare

Si hi ha un cognom que marca l’últim segle llarg a Barcelona i Catalunya, aquest és Maragall. Avi, fill i nets. De tots, el que ha hagut de traginar una càrrega més gran ha sigut Ernest. Net de poeta: fill de polític i intel·lectual i germà de l’home que va canviar la història de Barcelona i personatge que ara tots reivindiquen. Fins i tot aquells que el van vituperar.

No es concep la trajectòria de Pasqual sense la presència, dos passos per darrere, vorejant ja la penombra de l’escena, d’Ernest. “El veritable Pasqual és Ernest”,li agradava dir a l’exalcalde. Junts van passar pelFront Obrer de Catalunya (FOC) i després per la Convergència Socialista de Joan Reventós, que va acabar desballestat al PSC. I per l’ajuntament . I pel Govern.

Va entrar a l’ajuntament el 1969 i amb el temps va acabar acomodant-se en l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI). Al cap de pocs anys que Pasqual comencés a exercir com a alcalde “Josep Maria Sala els ‘va rescatar’ d’aquesta segona línia grisa i funcionarial perquè exercís d’interlocutor entre el seu germà i el partit”, apunta una veu del partit. Les tensions entre un i d’altres començaven ja a pressionar les costures.

'Bobby' i 'el Tete'

Ernest va ser, entre altres rols, un pont. Va entrar a l’executiva del partit i més tard va començar a controlar les campanyes del seu germà. Com a responsable de les enquestes municipals (via l’Institut Cartogràfic) estava al corrent del pols ciutadà. Això i el seu ascendent sobre Pasqual li va merèixer dures topades (el 1995) amb el cap de Gabinet històric del seu germà, Xavier Roig. Avui cap de campanya de Manuel Valls. Eren els temps en què Ernest els anomenaven ‘Bobby’,per allò de ser ‘germà’ de ‘John Kennedy’.

Va tenir un paper destacat en l’enfrontament entre Pasqual i la direcció de la federació de Barcelona del PSC, singularment amb Antoni Santiburcio. ‘El tete’, un altre imaginatiu sobrenom que li van treure en aquells temps, també va ser peça destacada en la guerra civil que es va viure a Sitges amb motiu del congrés del PSC de 1994, el conclave que va acabar amb el lideratge de Raimon Obiols i va reafirmar el poder dels anomenats ‘capitans’ del partit.

Quan Pasqual va arribar a la presidència de la Generalitat va nomenar el seu germà secretari de Govern, en un executiu tripartit que necessitava molta negociació. Una cosa que ell controlava així com la mestria en el difícil art de fer truites a la francesa. Prova d’això va ser la llegendària mostra que li va cuinar al llavors home fort d’Artur Mas, Francesc Homs. Aquesta truita va desbrossar el camí per a un pacte del Govern tripartit amb CiU, indispensable per aprovar l’Estatut.

La prematura retirada de Pasqual va obrir lasegona part de la vida política d’Ernest Maragall, ja a primera fila. Com a conseller d’Educació amb José Montilla de president va portar a col·lació de nou els seus dots negociadors amb els convergents per treure una llei d’educació (2009) que va enfadar els socis de Govern per beneficiar, van dir, l’escola concertada.

Notícies relacionades

Espanya proposa blindar per llei que el cost de l’oficialitat del català corri al seu càrrec

Feijóo promet «més finançament» per a Catalunya si governa: «Sé que el necessita i el tindrà»

L’inici del procés el va agafar amb 69 anys. Però no va dubtar a abandonar el PSC el mes exacte de la primera gran Diada, la del 2012. Just quan l’havia renunciat a la seva històrica reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació. Abans ja havia trencat la disciplina de vot al Parlament en dues ocasions, a favor del pacte fiscal i contra Eurovegas. Va deixar el partit i en va fundar un de propi, Nova Esquerra Catalana, a fi de reunir aquells socialistes sobiranistes.

Oriol Junqueras en plena tasca de construcció del seu ‘CiU d’esquerres’ va trucar a la seva porta. El calat intel·lectual de tots dos va afavorir la complicitat entre ells. Poc després que Maragall, que sempre crític amb l’essencialisme nacionalista, abracés els postulats independentistes, va ser inclòs en la llista per a les europees del 2014, aconseguint l’escó. I ara torna a la seva ‘segona’ casa: l’ajuntament . Com el defineix un excorreligionari “el té al cap. Segur que sap millor que Colau quin percentatge de multes impagades hi ha a la ciutat”.