Sánchez i l'eusquera en la intimitat

Andoni Ortuzar, president de l’executiva nacional del PNB, es va avançar als esdeveniments i el dia 12 va declarar a ‘El Correo’ que ell té “una relació molt bona amb Miquel Iceta, és una bona persona i bon polític amb qui es pot parlar. Tota la seva família paterna era afiliada al PNB i això l’ha marcat. És evident que és un gest amb què Pedro Sánchez ha volgut donar un ‘cop de pèndul’ al Senat del 155 i dir que això ha canviat [...]”.

Els nacionalistes bascos, distanciats ja fa temps de l’independentisme català, no són precisament concessius i han interpretat la pretensió, de moment fallida, del president del Govern en funcions d’elevar el primer secretari del PSC a la presidència del Senat com una mesura conciliadora. Precisament per aquesta raó, el PP i Ciutadans –increïblement incoherents– s’han abstingut en la seva designació com a senador autonòmic, demostrant que la seva adhesió a les normes és tan variable com resulta ser-ho el sectarisme que commou la vida institucional espanyola. Que aquests grups, al final, coincideixin amb els sobiranistes produeix certa vergonya.

És veritat que Sánchez va poder plantejar l’‘operació Iceta’ d’una altra manera i, potser, en un altre moment. Però és pràcticament indiscutible que el veto al primer secretari del PSC infringeix la llei perquè l’ús, el costum o la convenció parlamentària és també font del dret. En alguns parlaments –com passa en el basc– el vot negatiu està prohibit en determinats casos per evitar vetos i bloquejos.

És probable, així ho avançaven criteris oficiosos en el Tribunal Constitucional, que per aquesta línia argumental pugui haver una resolució favorable a l’empara que reclamen els socialistes catalans, això és, que la designació parlamentària no permeti el vot negatiu, sinó només el positiu i l’abstenció, per fer així possible el dret a la participació política (article 23 de la Constitució) i les previsions de proporcionalitat en el Senat que estableix la Carta Magna en el seu article 69.5.

Desconfiança

El 26 d’abril, Pedro Sánchez va dir a la cadena SER que els independentistes “no eren de confiança” i que pretenia que la governabilitat no “descansés” en ells. Els fets estan demostrant que aquesta impressió era encertada. El secretari general del PSOE ho va haver de verbalitzar amb tanta contundència molt abans. Són tan poc de confiança que hi ha catalanistes per a qui la seva llista en les europees serà la del PNB. El 28 de març passat, també a ‘El Correo’, Ramon Espadaler, secretari general d’Units per Avançar, va declarar que “recolzar a Catalunya el PNB el 26-M és el vot útil del catalanisme dialogant” perquè, segons ell, no hi havia aquí “una proposta política semblant”, i destacava la polarització i l’immobilisme que connotaven l’independentisme.

Per aquestes raons –desconfiança i radicalitat dels separatistes– es va produint un relleu del nacionalisme català al basc en elCongrés dels Diputats. El PNB ha obtingut els millors resultats de la seva història en unes generals (6 escons), ja que ha vençut als tres territoris bascos, i EH Bildu (4 escons) ha doblat la seva representació. L’èxit del nacionalisme basc sembla que serà rotund també el 26-M. Iñigo Urkullu governa en coalició amb el PSE i les relacions amb els socialistes a Madrid són clares.

Els penebistes exigeixen l’‘agenda basca’ (increment d’autogovern) però no plantegen, de moment, impossibles jurídics i secunden els intents de Sánchez. El màxim dirigent nacionalista va ser fa uns dies taxatiu amb l’‘operació Iceta’: “L’han de desbloquejar... és una bona mesura per a ells. Tota la vida s’ha respectat aquest formalisme. No té sentit”. I, efectivament, no el tenia. Per això, Sánchez ha reaccionat amb reflexos: si no en volien, dos plats. Meritxell Batet presidirà el Congrés i el meu bon amic, gran filòsof i millor persona, Manuel Cruz, el Senat.

Noves variables

S’estan donant les condicions adequades perquè Pedro Sánchez introdueixi variables diverses per obtenir una majoria en la investidura sense comptar amb els independentistes (i hi ha equacions possibles), i també per avançar en la convicció que ni el partit d’Oriol Junqueras ni el de Carles Puigdemont encara estan en condicions d’interpretar la realitat política espanyola –inclosa la catalana– amb unes mínimes dosis de rigor.

La versatilitat i resiliència del llogater en funcions de la Moncloa el portarà –com al pragmàtic José María Aznar de finals dels noranta del segle passat– a parlar eusquera “en la intimitat”, és a dir, a assajar una entesa més a fons amb el PNB i, eventualment, amb EH Bildu, més ara que l’últim símbol de l’ETA derrotada operativament, Josu Ternera, ha sigut detingut i neutralitzat a tots els efectes.

Notícies relacionades

Iceta i la gestió del fracàs

El 28-A i els nòvios de la mort

El veto a Miquel Iceta no és contemplat en el Govern i en el PSOE com una rebolcada. Sí, potser, com una oportunitat perduda. Però sobretot com un testimoni indubtable que Sánchez no manté de sotamà cap acord inconfessable amb ERC i que ha eludit la perversa pràctica de la transacció. Les executives socialistes d’Aragó (Javier Lambán), Castella-la Manxa (Emiliano García-Page) i Extremadura (Guillermo Fernández Vara) es mostraven, paraules textuals, “eufòriques” perquè entenien que el veto a Iceta i la detenció de Ternera desbarataven el promptuari d’arguments de campanya de l’oposició.

A Sabin Etxea, seu del PNB a Bilbao, no hi havia signes d’eufòria, però sí un profund convenciment que el posicionament del partit era el correcte i que la cotització dels seus escons en el Congrés es disparava. Sánchez ja hauria de preparar la seva ‘euskaldunització’ lingüística i política.