Anar al contingut

DES DE MADRID

El 28-A i els nòvios de la mort

Les dretes desapareixen a Euskadi i envien des de Catalunya només set dels 48 diputats que la comunitat aporta al Congrés

La promesa d'un "155 permanent" s'ha fet inviable, perquè el PSOE ha obtingut la majoria absoluta al Senat

José Antonio Zarzalejos

El 28-A i els nòvios de la mort

SERGIO PEREZ

Va ser un cuplet i va passar a ser l’himne de la Legió. Es canta fervorosament pels militars que pertanyen a aquest cos durant el trasllat del Cristo de la Buena Muerte en la Setmana Santa de Màlaga. És molt respectable mentre ‘El novio de la muerte’ sigui una cantata simbòlica en l’àmbit castrense. Costa més d’entendre-ho en el confessional. Però, també. No obstant, de cap manera, en el polític, en el civil, en el social. Perquè quan una força política considera la mort com "una lleial companya", entrem a l’Espanya negra, en la pictòrica de Gutiérrez Solana amb evocacions goyesques, i en l’anterior, inquisitorial. A l’Espanya de la reacció, absolutista i absorbent de les essències del casticisme.

Escrivia sobre sobre el casticisme el meu il·lustríssim paisà Miguel de Unamuno i ho feia el 1895, adduint que "atraviesa la sociedad española honda crisis; hay en su seno reajustes íntimos, vivaz trasiego de elementos, hervor de descomposiciones y recombinaciones, y por de fuera, un desesperante marasmo. En esta crisis persisten y se revelan en la vieja casta los caracteres castizos, bien que en descomposición no pocos". El casticisme polític és una forma de marasme ideològic. És una renúncia a l’evolució, a l’acompanyament dels temps i a l’afany d’anar fent història deixant que el passat porti al futur. I en aquest terreny de marasme és on es mouen els pitjors extremismes a Espanya. Pel qual deambula Vox i les seves simetries extremes en els antípodes, amb altres traces, però amb els mateixos propòsits.

És cert que els ultres de Santiago Abascal ‘només’ –s’ha d’utilitzar la cursiva per emfatitzar l’adverbi han aconseguit 24 escons al Congrés quan les seves expectatives –i les de moltes enquestes superaven els 30 i fins els 35. Havia de ser un tsunami i s’ha quedat en una ona. Però les galernes comencen amb una lleugera brisa que canvia a vendaval. A França, el Front Nacional va treure el cap el 1984 amb un 10% dels vots i ara és la segona força política en l’Assemblea Francesa. Ha passat el mateix en altres països: el populisme nacionalista penetra suau, però s’instal·la definitivament en el sistema. Si es produeix una mimesis de discurs i d’actituds per part dels partits de la dreta democràtica –com ha passat a Espanya, el perill és molt més gran.

Error de diagnòstic

Costa entendre que Pablo Casado i, en menor mesura, Albert Rivera hagin pogut suposar que aquells que en els seus mítings entonaven ben alt ‘El novio de la muerte’ disposaven de capacitat persuasiva sobre un sector social important al nostre país. L’error de diagnòstic –portats pel miratge andalús ha sigut de conseqüències extraordinàries. No només per a la potència parlamentària del PP (escalabrat) i de Ciutadans (no sobrepassa els populars). L’error ha tingut unes repercussions gravíssimes a Euskadi i a Catalunya. Al País Basc la dreta espanyola ha sigut absorbida pel PNB  i el PSE (no ha obtingut ni un sol diputat; tampoc, Vox), i en la comunitat catalana entre les "tres dretes" han sumat només set escons dels 48 que Catalunya envia al Congrés. Correlativament, el nacionalisme basc s’ha incrementat (Bildu ha doblat la seva representació: de dos a quatre diputats) i en terres catalanes el PSC ha acollit el vot catalanista d’una dreta moderada que no ha confiat ni tan sols en Inés Arrimadas, que és on va ser el 2016.

L’essencialisme és una forma de necrofília política que enllaça amb la mort com a ‘lleial companya’. Perquè és una doctrina que sosté la primacia de l’essència sobre l’existència. Per això és típicament nacionalista i se sosté en la tesi de Johann Herder segons la qual "com que l’home neix d’una raça i dins seu, la seva cultura, la seva educació i la seva mentalitat tenen caràcter genètic. Per això hi ha aquests caràcters nacionals tan peculiars i tan profundament impresos als pobles més antics que es perfilen tan inequívocament en tota la seva actuació sobre la terra". Idees que subscriuen –sense saber potser el seu origen no només els dirigents de Vox, sinó també els sabinians bascos i els més il·luminats ‘herderistes’ del nacionalisme català.

No hi haurà dreta democràtica a Espanya si no es produeix una revisió tàctica, estratègica i de discurs que es desprengui de qualsevol pulsió escatològica, de qualsevol "realitat última" i radical. Aquest és el món d’ahir, el que va ser, però, no, el que és ni el que serà. L’hermenèutica dels dirigents polítics de la dreta ha fallat i el seu trajecte ha sigut suïcida. Casado pot explicar el 28-A per la fragmentació. I tindrà raó. Però el seu èxit, i el de Rivera, consistia a evitar-la esborrant del mapa –democràticament– el factor divisor: Vox. No ho han fet i han perdut. No seria gravíssim el fracàs –en política resulta cíclic si amb aquest no haguessin alimentat l’ultrisme i subministrat una bona dosi de cortisona a l’arterioesclerosi ideològica i política d’altres extremismes.

Promesa imprudent

Fora d’això, el programa de les dretes per a Catalunya consistia en l’aplicació immediata de mesures d’intervenció a l’empara de l’article 155 de la Constitució. Doncs bé: el Senat, que és la cambra que ha d’autoritzar les mesures governamentals emparades en aquest precepte, i fer-ho per majoria absoluta, ha caigut en mans del PSOE, de tal manera que ni tan sols la imprudent promesa que van fer als electors sobre el seu "pla català" és ara viable. En definitiva: ‘El novio de la muerte’, per a la Legió i per a la Setmana Santa, però no com a símbol musical i versionat d’una política contemporània.