Anar al contingut

EL TAULER CATALÀ

Respiració assistida al Palau

Torra compleix un any com a president de la Generalitat sota el signe de la provisionalitat i la falta de recolzaments parlamentaris

La falta de lideratge en benefici de Puigdemont, la cohabitació freda amb ERC i l'absència de pressupostos marquen el primer aniversari

Fidel Masreal

Respiració assistida al Palau

ALBERT BERTRAN

Era a començaments d’abril del 2018. El ciutadà Quim Torra comentava que eren tantes les dificultats per trobar un candidat a president que fins i tot havia aparegut un nom inesperat a les quinieles: el seu. Un mes després, Torra era investit com a 131 president. L’anècdota és reveladora de la mentalitat de l’actual llogater del Palau de la Generalitat, que continua considerant qui el va situar en el càrrec, Carles Puigdemont, com el president legítim.

L’aniversari del seu mandat coincideix amb dos fets: la protesta dels sindicats i els col·legis professionals i d’educadors socials pel col·lapse de l’aplicació de la llei de dependència a Catalunya –les llistes d’espera més llargues de l’Estat, després de les Canàries– i la declaració de Torra aquest dimecres davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per desobeir la resolució sobre els llaços grocs en campanya electoral. És a dir, insuficiència en polítiques socials i sobreactuació –amb reculada final– a l’agenda sobiranista.

Els tres ingredients que defineixen la solidesa d’un mandatari (lideratge, majoria parlamentària i domini de l’agenda) no sembla que siguin a la cuina de Torra. Respecte al lideratge, el president ha deixat clar des de l’inici la seva voluntat de provisionalitat. Després, va intentar marcar perfil amb una conferència solemne al Teatre Nacional de Catalunya, les propostes de la qual (marxa pels drets nacionals, recuperació de lleis retallades pel Tribunal Constitucional, unitat sobiranista) no s’han fet realitat.

També va intentar marcar perfil fent-li un ultimàtum a Pedro Sánchez o quadrant els republicans quan es van revoltar contra les intencions de Puigdemont de no cedir el seu escó al Parlament. Només va aconseguir un pacte de mínims que vencerà probablement quan s’emeti la sentència del procés. Va generar més d’un maldecap entre els seus i els republicans quan va desafiar la Junta Electoral Central (JEC) en la polèmica dels llaços grocs, per acabar acatant la resolució.

Al Palau s’admet que a Torra se’l menysté i que en més d’una ocasió durant aquest any ha mostrat la seva evident incomoditat sobre aquest tema. Incomoditat per tenir un paper absolutament subsidiari a les campanyes electorals, per constatar com ERC marca la seva pròpia agenda (prometent regular el preu dels lloguers contra el criteri del conseller de Territori, evitant compartir llistes electorals o llançant picades d’ullet als comuns) i per no aconseguir que el conjunt de l’independentisme vagi en una mateixa direcció. Al contrari, les entitats, en especial l’Assemblea Nacional Catalana  (ANC), han estirat les orelles al Govern amb un polèmic vídeo denunciant els incompliments de la promesa solemne de Torra de passar “de la restitució [del Govern] a la Constitució” de la república catalana. Un full de ruta que el president no ha concretat, en especial respecte a què fer de cara a una eventual sentència condemnatòria després del judici de l’1-O.  Torra ha encarregat plans de contingència, plans que no tots comparteixen.

Sense majoria

Quant a l’estabilitat parlamentària, aquesta ha passat de ser precària a inexistent. Primer, pel cop de porta de la CUP al que els antisistema denuncien com a “procesisme”. Segon, per l’autogol de JxCat quan Puigdemont, Toni Comín, Josep Rull i Jordi Turull s’han negat a renunciar a l’escó en el Parlament, cosa que els ha fet perdre votacions.  I tercer, per la incapacitat del Govern d’aconseguir cap recolzament extern per aprovar uns pressupostos que ni tan sols es va atrevir a registrar a la Cambra.

No només això, sinó que debats clau com el de política general han posat diverses derrotes parlamentàries de Torra en mans de l’oposició, que li exigeix més política social, i que li ha impedit aprovar un decret sobre mesures d’impuls a la vivenda pública i el lloguer. I anunciant aquest mateix dimarts un pla de recolzament a les famílies.

L’agenda social

Un membre del Govern es queixava la setmana passada en el Parlament que en una visita recent al port de Tarragona per explicar l’obra de Govern, la pregunta dels periodistes a Torra va ser sobre... els llaços grocs. El detall il·lustra com el president no ha aconseguit el que va prometre: una acció social tan potent com l’agenda sobiranista. Li va esclatar el desafiament dels menors immigrants no acompanyats dormint en comissaries, va anunciar un pla sense dotació econòmica i encara avui aquest tema genera dificultats; presumeix de la reactivació de la renda de ciutadania però els promotors d’aquesta llei, fruit d’una iniciativa legislativa popular, denuncien una cobertura insuficient d’aquesta prestació. Durant aquest any, metges, estudiants i mossos han sortit al carrer. El Govern ha aconseguit, sí, pacificar la situació injectant inversió pública. Però sense pressupostos no hi ha possibilitat d’anar més enllà dels pegats.

A favor de Torra sí que hi ha un quadro macroeconòmic favorable quant a PIB, exportacions, creació d’empreses i descens de l’atur (deixant al marge la precarietat i l’augment de les desigualtats), així com el restabliment d’un clima de diàleg al Palau –excepte amb el PP i Ciutadans– i l’intent de forjar una taula de negociació amb el Govern de Sánchez, que se’n va anar en orris i va precipitar el veto als comptes de l’Estat.

Tot sota el paraigua de la provisionalitat al Palau, a l’espera de sentència i, probablement, d’unes eleccions que aclareixin l’actual batalla estratègica, partidista i personal al si de l’independentisme. Una batalla en què Torra no sembla ser una clau de futur.