El 28-A i el populisme groc

Esgotament i indiferència. La crisi catalana –per més que s’esforcin els partits de la dreta en què centralitzi el debat de la campanya electoral del 28-A– constitueix una realitat que declina en el discurs polític dominant. Les raons són diverses. Però potser la més important de totes l’ha verbalitzat al diari britànic 'The Guardian' (3 d’abril), i en d’altres europeus, el mateix president del Govern al comparar les mentides ultranacionalistes que van portar el ‘brexit’ amb les “tècniques del moviment independentista”, igualment falses. El judici oral contra dirigents socials i polítics del procés sobiranista està revelant el castell de cartes tramposes construït pel separatisme procurant així que la percepció de perill sobre la integritat de l’Estat hagi disminuït.

Catalunya és avui un problema, però no és l’únic i podria –si el secessionisme aposta per convertir en crònica la crisi constitucional- quedar relegat a posicions encara menys rellevants. L’estratagema del Govern i del PSOE d’ometre en el seu programa electoral l’anomenat problema català, està, a més, fent efecte. Per a l’esquerra en general, la qüestió territorial és, en paraules d’una sociòloga del moment, “verí pur”. Ajuda a recular la qüestió secessionista el fet que Torra, el seu entorn i altres instàncies (és el cas de TV-3), es comportin com autèntics populistes calcant les actituds dels líders d’aquest tipus de moviments.

“Els populistes solen clamar que l’Estat de dret i les institucions al càrrec de la protecció dels drets fonamentals (és a dir, tribunals o juntes electorals, tribunals constitucionals, tribunals suprems, etcètera) no només limiten les capacitat de la gent per exercir el seu poder legítim, sinó que també donen ales a un descontentament creixent amb el sistema polític”. Aquest paràgraf és de l’assaig ‘Populismos’ (Aliança Editorial) de Cas Mudde i Cristóbal Rovira, que afegeixen: “El populisme afirma que no hauria de constrènyer res la voluntat del poble i rebutja en el fonamental les nocions de pluralisme i, per tant, els drets de les minories, així com les anomenades garanties institucionals que han de protegir-los”. Les dues reflexions concerneixen el populisme secessionisme català.

Les reaccions de Torra i altres dirigents independentistes a les decisions de la Junta Electoral Central i la del responsable de TV-3, en les quals s’imposen, raonades jurídicament, determinades prohibicions de símbols i de llenguatges per preservar la neutralitat en el debat preelectoral, són pròpies del pitjor dels populismes perquè, no només privatitzen les institucions i organismes que gestionen, sinó que, a més, s’arroguen una pretesa interpretació dels drets i llibertats com oracles del poble en la millor versió del “majoritarisme” que, segons els autors abans citats, és un tret típic del populisme.

La catarsi del judici

Els revessos polítics i jurídics que el separatisme està experimentat són externs i interns. Els que procedeixen del Suprem, del Constitucional i de la Junta Electoral Central, estan a la vista. El judici contra dotze dirigents del procés sobiranista llança un balanç que hauria de ser políticament catàrtic per a les bases sobiranistes. El Constitucional –amb sentències unànimes– ha desmuntat una per una totes les peces jurídiques del procés, més encara amb la recent anul·lació de la llei que permetia la investidura no presencial del president de la Generalitat o la possibilitat de fer reunions del Govern per via telemàtica.

La paralització del Parlament i del Govern –Catalunya acumula dos exercicis sense pressupostos– remet un president i un gabinet que entenen la seva gestió com a pur activisme. La majoria parlamentària està trencada (ja es va veure dijous amb la moció d’èxit dels socialistes catalans) i l’independentisme s’enfronta dividit al 28-A, fins al punt que les seves dues grans formacions –ERC i JxCat– hauran de compartir electorat amb el denominat Front Republicà d’Albano Dante Fachin que podria obtenir fins a dos escons.

Que el PSC sigui la primera força política en els pròxims comicis no és només versemblant, sinó una hipòtesi molt probable (malgrat el pronòstic de l’enquesta del CEO publicada ahir que adjudica la victòria a ERC de Junqueras, però també de Rufián) i que faria bona la impressió que àmplies franges socials de Catalunya –fartes de la bombolla populista i partidàries de solucions realistes– estarien per enfortir una opció que eludís la confrontació i apostés més per relativitzar els termes del problema. I, com a conseqüència, continuar injectant en vena dosis altes d’antiinflamatoris donant per bona la política de Pedro Sánchez.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

La combinació dels efectes sedants del judici oral al Suprem amb l’estratègia ocultista de l’esquerra (del PSOE, però també de Podem), estaria obligant el PP i Ciutadans a revisar el seu pla d’argumentació per a la campanya. La conjuntura exigiria també als independentistes una ajornada, però inevitable revisió de la seva estratègia. Continuar en el populisme groc, perseverar en la confrontació i continuar enganyant els ciutadans sobiranistes sobre la viabilitat d’una república resulta una estratègia trasbalsadora i perdedora.

Si el Regne Unit –torno a Sánchez en 'The Guardian'– és víctima d’un extremisme populista paralitzant que el va portar a un desastrós referèndum i el seu Govern i Parlament depassen ja la paciència de la Unió Europea, continuar estirant el procés resultaria una clamorosa postveritat, recurs tan del gust dels populismes més desacreditats com els dos que van emergir el 2016: Trump i el ‘brexit’.