'Leaving Francoland'

A molts espanyols els passa aquests dies el mateix a que milers de fans de Michael Jackson després de veure ‘Leaving Neverland’. Igual que ells no donen crèdit que Jacko fos aquell depredador voraç, molts no poden creure’s que a Espanya, vuitanta anys després del final de la guerra civil, visquin i votin tants nostàlgics d’un franquisme que molts ni tan sols han viscut. La desolació s’ha estès entre la majoria de l’opinió pública d’un país convençut d’haver-se immunitzat davant el feixisme, després de l’amarga lliçó de quaranta anys de dictadura.

Sabíem que la nostra cultura política era xopa d’elements provinents del franquisme. No érem conscients que hi havia centenars de milers d’electors desitjant validar-los amb el seu vot. Sabíem que, a Espanya, l’antipolítica venia perquè la política ens sembla una cosa on és millor no ficar-se. En aquesta visió perfectament franquista la política no resol problemes, la política és el problema i els polítics són el virus. Ara sabem que la sacralització de la Transició no es va deure al fet que valorem el consens, sinó al fet que temem molt més la discrepància. La cultura del pacte ens resulta repulsiva perquè, com en tot règim autoritari, governar és guanyar i només guanyen els forts; els febles pacten. L’únic resultat que ens sembla decent és la victòria.

Res ens desconcerta més que el pluralisme. Desconcert entrel’esquerra benpensant, tan posada en el seu paper de defensar la Transició davant l’adamisme de la nova política, que es va creure de veritat el relat de l’entesa. Pensava que podia desenterrar Franco i apuntar-se el gol entre flors i consens. Si milers d’espanyols segueixen enterrats a les cunetes és perquè els vencedors volen que segueixin allà,perquè ningú oblidi qui va guanyar la guerra. Encara més desconcert a la dreta espanyola, que també s’havia cregut allò de la seva immunitat davant el populisme de dreta extrema, convençuda que podia treure’ls l’agenda i després expulsar-los a fuetades del sagrat temple de la democràcia.

El pare proveïdor i l’estricte

George Lakoff argumenta millor que ningú l’ascens de Donald Trump. El seu raonament val per a l’auge de la dreta extrema. Tendim a traduir el país i la societat a metàfores familiars: la pàtria és la llar, un Estat ha de ser com una família i no gastar més del que ingressa... El primer govern que coneixem és el de casa nostra. El nostre coneixement polític creix aplicant a les institucions el que hem vist en el govern de la família. La visió progressista i la visió conservadora també es redueixen a dos simple metàfores familiars: el pare proveïdor i el pare estricte. 

En la visió conservadora, el pare estricte sap sempre què s’ha de fer perquè distingeix perfectament el bé del mal, el correcte de l’incorrecte i el just de l’injust. L’autoritat del pare no es discuteix, s’obeeix i la desobediència és i ha de ser durament castigada perquè el seu fonament rau precisament en aquesta superioritat moral. Ni Santiago Abascal ni els seus votants necessiten polítiques o explicacions sobre el seu programa. El pare estricte no té per què donar explicacions perquè ell i els seus votants saben de sobres què s’ha de fer: restaurar un ordre moral on els qui sempre han dominat perquè era el correcte haurien de continuar dominant: Déu sobre l’home, l’home sobre la natura, els forts sobre els febles, els rics sobre els pobres, els adults sobre els nens, la cultura espanyola sobre les altres, Espanya sobre qualsevol altre país, els espanyols sobre els altres, els homes sobre les dones, els cristians sobre els no cristians, el torero sobre el toro, el caçador sobre la presa... L’ordre conegut i el càstig per al desordre, música per a les masses en temps de tribulació.

Passat ‘fake’

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

El moment Vox ha prosperat sobre l’èpica d’un passat franquista on tot estava clar i regia aquesta jerarquia moral. Espanya era un país fort i unit, tots érem espanyols, blancs, catòlics, ens agradava la paella, els toros, fer el pessebre i sortir de processó a Setmana Santa; tot era al seu lloc, els nens eren nens i les nenes eren nenes i els desviats es desviaven en privat. Per descomptat, es tracta d’un passat ‘fake’, totalment inventat a l’empara de la generositat d’un país que va preferir mirar endavant a posar-se en pau amb la seva història, embolcallat per la profunda desconfiança cap a a la democràcia heretada del franquisme. En llibres d’Història de saldo i els mons il·lusoris de WhatsApp i mems es ven un ‘Francoland’ on l’Estat era petit, regnava l’ordre, els espanyols anaven primer i anaven primers en tot, s’anava a missa, no es pagaven impostos, no hi havia atur, hi havia sanitat i educació per a tots i Franco sabia què era el millor.

Se’ns ha oblidat que Espanya, el 1975, patia la taxa d’analfabetisme més alta d’Europa occidental, no existia la sanitat universal, ni molt menys gratuïta, el PIB per habitant no arribava al 70% de la mitjana europea, la inflació rondava el 10% i la Seguretat Social funcionava, en realitat, com l’impost que pagaven tots els treballadors per sostenir un Estat al servei de la voracitat de les seves elits depredadores. Si Espanya ha multiplicat per dos la seva riquesa i ha triplicat el seu benestar durant els últims 30 anys no ha sigut per casualitat, sinó perquè la democràcia funciona i és el millor sistema, però això sembla que ens costa més recordar-ho.