Junqueras completa el seu pla

Quan Oriol Junqueras va arribar, el 2011, a la presidència d’ERC ho va fer, com qui diu, amb un pla a llarg termini sota el braç. El republicà creia que si l’objectiu era convertir-se en el primer partit de Catalunya –poc menys que una utopia en aquell temps que CiU comptava amb 62 escons i ERC, amb 10– havia d’ampliar les seves fronteres. Fins i tot es pot dir que va pensar que ERC havia d’ampliar la base, en un concepte estratègic que, posteriorment, ha aplicat al mateix independentisme.

El mirall en què Junqueras es va mirar va ser la mateixa CiU, una federació de partits que acollia en el seu si fronteres ideològiques tan dispars com la socialdemocràcia (així es va definir CDC el 1974) i el conservadorisme dur religiós de Josep Miró i Ardèvol. La capa que agrupava aquest ventall ideològic era la del catalanisme més o menys nacionalista.

La idea de la ‘CiU d’esquerres’ va anar prenent forma a mesura que el procés feia els seus primers passos, a partir de les eleccions del 2012. L’ocupació del centre de l’escena política catalana de l’independentisme va propiciar una sèrie de moviments interns en els partits dels quals ERC ha provat de treure’n rèdit. Les fronteres d’aquesta ‘CiU d’esquerres’ es van dibuixar intuïtivament des del principi: de les portes de CDC (ara PDECat) a les de la CUP.

Primer el PSC

L’abandonament per part del PSC de la seva reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació pactat i el fet d’abraçar les propostes més centralistes del PSOE van comportar la sortida del partit per centrifugació d’una sèrie de coneguts rostres (gairebé tots exconsellers) del Govern tripartit.

De tots aquests, sobresurten tres noms que, posteriorment, han continuat vinculats a ERC. Ernest Maragall, Toni Comín i Joan Ignasi Elena. Aquest últim, que va trencar amb la disciplina del vot del PSC el 2014 pel dret d’autodeterminació, és l’únic que no ha entrat a les llistes, tot i que sí que està exercint de portaveu jurídic dels republicans al judici al procés del Tribunal Suprem.

Absorbit el primer espai que tenia a mà, el del socialisme proreferèndum, ERC es va disposar a continuació a fer el mateix amb l’espai més a l’esquerra del PSC. Fins al 2015 aquest espai estava ocupat per ICV, que mantenia les files tancades. L’arribada d’Ada Colau i la seva opa a ICV per configurar una amalgama de sensibilitats sota la capa de la imatge de la que acabaria sent alcaldessa, va obrir les portes als republicans a conquerir nous espais.

I, després, els comuns

Des del 2015, les crides als comuns a establir un pacte han sovintejat a les intervencions de l’independentisme d’esquerres (ERC i CUP). Infructuosament.  La vella guàrdia de ICV sempre ha desconfiat d’aquests cants de sirena. Tot i que sí que van fer efecte en aquells sectors més sobiranistes dels comuns, els que, de fet, li donaven profunditat de camp.

ERC va detectar, després del cicle electoral del 2015, el naixement d’un vot dual basat en un recolzament a Colau, a les municipals, i a ERC, a les catalanes. Més o menys el que passava els anys 80, amb Pasqual Maragall, a l’ajuntament, i Jordi Pujol, a la Generalitat. Atreure, per tant, els sectors sobiranistes dels comuns podia un tenir doble premi per a ERC. L’augment de la suma pròpia i la resta a l’adversari amb qui, amb les enquestes a la mà, s’està jugant l’alcaldia de Barcelona.

Notícies relacionades

ERC, els Comuns i la CUP demanen la compareixença de Parlon i Trapero per l’ús de gas pebre en la manifestació propalestina

Junts i el PSOE es van reunir dilluns després del ‘no’ d’Illa al referèndum

No és casual, per tant, que l’estrena d’Elisenda Alamany a les llistes d’ERC, amb el seu propi partit (Nova), es produeixi aquestes municipals. En un escenari que recorda al del 2014 quan el mateix Ernest Maragall, avui alcaldable republicà, va ser número 2 a la llista d’Esquerra però sota el paraigua del seu propi partit (Nova Esquerra Catalana).  Com tampoc no és casual que Joan Josep Nuet, líder de EUiA, el 28-A sigui el  número 4 de la llista d’ERC al Congrés.

Sigui com sigui, l’ampliació de les fronteres d’ERC, a l’esquerra, ja no dona més de si. Ja han pescat tot el que podien pescar. I el pròxim cicle electoral veurem si n’hi ha hagut prou per aconseguir la seva anhelada hegemonia.