VOT PARTICULAR

Ja arriba el Toga Party

Després de dies de mossegar-se la llengua, els advocats de Vox a la fi han pogut fer les seves preguntes en la prova testifical

toga-party-1

toga-party-1

3
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Moderi el seu entusiasme qui, després d’haver llegit en el titular ‘Toga Party’ (i d’haver vist la foto), ja estigui pensant en els desfasaments alcohòlics de la fraternitat Delta Tau Chi, amb John Belushi en la seva millor hora ballant el ‘Shout’ dels Isley Brothers i terroritzant cantants de folk. Això no és ‘Desmadre a la americana’, tot i que de vegades ho sembli. El Toga Party és una expressió (que acabo d’encunyar) que designa aquelles forces polítiques que, privades de la representació institucional necessària per tenir cota de pantalla en els mitjans, utilitzen les causes judicials amb l’únic propòsit de fer-se veure i sentir. El Partit de les Togues. Vox, precisament.

Recollint el testimoni d’aquell pseudosindicat ultradretà de funcionaris anomenat Manos Limpias el màxim responsable del qual va acabar processat per estafa, blanqueig, extorsió i amenaces (i crec que encara em deixo algun delicte), Vox ha trobat en la presentació de demandes una via formidable per sortir el cap i començar la reconquesta d’Espanya des dels informatius i les tertúlies de televisió i ràdio. El partit que presideix Santiago Abascal ja s’ha querellat, entre d’altres, contra Pedro Sánchez, Susana Díaz, Juan Carlos Monedero, Uxue Barkos, Willy Toledo i, és clar, l’independentisme català al complet. I no li va malament.

L’equip complet de Vox

Els representants del Toga Party en la causa especial 20907/2017 són Javier Ortega-Smith, secretari general del partit, i Pedro Fernández. Són dos senyors tan de Vox que semblen anar disfressats de senyors de Vox: cabell engominat, mentó dret, corbata ‘verde’ (Viva El Rey De España), braçalet roig-i-groc... El seu llenguatge corporal, la seva manera d’ocupar l’espai i de ser al món, li fa a un replantejar-se la frase de l’escriptor anglès Charles Lamb que Harper Lee va utilitzar com a cita introductòria a ‘Matar un rossinyol’: “Suposo que els advocats també van ser nens”. ¿N’estàs segur, Charles?

Notícies relacionades

Doncs bé, després de diversos dies d’haver de mossegar-se la llengua per la decisió dels encausats de no respondre a cap pregunta de l’acusació popular (és a dir, Vox), Ortega-Smith i Fernández a la fi han pogut entrar en acció amb l’inici del que en l’argot es coneix com a prova testifical. I s’ha dir que la seva actuació ha resultat una mica decebedora. És cert que han aconseguit ser represos pel jutge Marchena quan encara no havien formulat ni tres preguntes al primer testimoni, però els seus esperats acaraments amb Soraya Sáenz de Santamaría i, sobretot, Mariano Rajoy han mancat de veritable ‘punch’.Tot i que no d’utilitat, perquè han servit per deixar clar que el principal interès de Vox en aquest judici és acreditar que representants del Govern del PP es van reunir en diverses ocasions amb alts càrrecs de la Generalitat en els mesos previs a l’1-O (¡fellonia!) i preguntar per què, amb el merder que s’havia muntat, l’Executiu es va limitar a aplicar l’article 155 de la Constitució quan tenia a mà el 116, que comporta la suspensió de nombrosos drets fonamentals i la possibilitat que l’Exèrcit assumeixi l’autoritat.

Santamaría i el Codi Vermell

Però el paper de togat estrella de la sessió se l’ha adjudicat, netament, Xavier Melero, que representa els interessos de Joaquim Forn i que, a diferència de la resta d’advocats de la defensa, sí que s’ajusta a les (altes) expectatives de qualsevol bon aficionat a les pel·lícules de judicis com el que això subscriu. Mancat d’apriorismes ideològics, clar en les seves exposicions, exquisit en les formes i tenaç a l’hora d’interrogar, Melero ha sigut l’únic que ha aconseguit esborrar el somriure del rostre de Sáenz de Santamaría amb les seves qüestions sobre el dispositiu policial de l’1-O (només li ha faltat preguntar-li si va ordenar el Codi Vermell). A Rajoy, en canvi, l’ha deixat marxar. Potser s’ha apiadat d’ell al veure que, després d’una hora i tres quarts de declaració, l’expresident només semblava que pensés: “A veure si ja acabem que a les nou juga el Madrid”.