DES DE MADRID

Arrimadas i el gir espanyolista del PSOE

El PSOE s'avança als altres amb un lema de precampanya que tranquil·litza inquietuds en el socialisme hispà

El salt al Congrés dels Diputats de la líder de Ciutadans fa més central el tema català en la campanya del 28-A

zentauroepp47003362 arrimadas rivera190222112231

zentauroepp47003362 arrimadas rivera190222112231 / JORDI COTRINA

4
Es llegeix en minuts
José Antonio Zarzalejos
José Antonio Zarzalejos

Periodista

ver +

Estem entrant en una inflació espanyolista. El PSOE va presentar dimarts passat el seu lema de precampanya‘L’Espanya que estimes’. Van abundar els adjectius euforitzants: una Espanya ‘il·luminada’, una Espanya ‘optimista’, una Espanya ‘plural’, una Espanya ‘oberta’. Res a retreure als socialistes. Al contrari, lloar la seva perspicàcia a admetre que la política del Govern de Pedro Sánchez respecte a la Catalunya separatista hauria pogut ser un èxit però, al final, va acabar en fracàs. Obrar en conseqüència, sobretot després de l’avís andalús i amb la dreta burxant a la ferida, és una mostra d’intel·ligència. No hi ha res més abstrús que la persistència en l’error.

Sánchez no va pactar la seva moció de censura amb els independentistes, però va voler prolongar la legislatura tancant un acord pressupostari amb ells. Va dubtar abans de fer-ho; va arribar a descartar la negociació dels comptes públics, però es va endinsar en l’exploració del separatisme català fins a introduir la sonda a la zona sensible. Va passar a Pedralbes el 20 de desembre. Aquí el president va perdre pistonada i va acceptar una declaració errònia que convertia el concepte de ‘seguretat jurídica’ en un eufemisme de la Constitució, expressió que es va obviar per contemporitzar amb Quim Torra, que va jugar brut al filtrar en el pitjor moment de la negociació pressupostària el document dels 21 punts.

Sánchez hauria hagut de donar publicitat, immediatament, al document del president de la Generalitat. No ho va fer i va voler tenir contemplacions amb el relator, que, pel seu parentiu amb el mediador que reclamava Torra, va provocar una explosió per simpatia en el seu partit i va encoratjar l’oposició. En aquest ambient de ruptura, amb dues esmenes de devolució delsPressupostos  presentades per republicans i neoconvergents, i l’inici del judici oral al procés sobiranista, la Moncloa va prendre la decisió de convocar eleccions.

Espanya i l’emotivitat

La batzegada espanyolista del PSOE havia d’estar tan preparada com el llibre del president, perquè no ha passat ni una setmana i els socialistes ja han començat a ventejar l’espanyolitat del seu lema sobre un fons vermell que incorpora un cor. Espanya i l’emotivitat. El PSOE –i és lògic– no se sostreu al màrqueting sentimental després de la seva adustesa nacional en la relació amb els separatistes. Els rastrejadors de l’estratègia electoral socialista tenen la pituïtària fina.

La precampanya pensada per Ferraz i la Moncloa avança que el tema català serà central. I el salt d’Inés Arrimadas al Congrés dels Diputats aguditza la crisi catalana com a tema estrella de la campanya i situa el focus del debat sobre la política governamental d’aquests últims mesos. La presència electoral de la líder catalana de Ciutadansintrodueix una variable de gran transcendència i estableix una competició directa entre el PSOE i Cs.

No haver tingut per central l’assumpte català a Andalusia va desmobilitzar una part important de l’esquerra, que, reticent a canviar de vot, va remugar el seu disgust en l’abstenció. Per als independentistes, Sánchez també ha tingut promptuari argumental. Els ha llançat dos torpedes dialèctics: "tenen pànic al diàleg" i "estan còmodes en el conflicte". Amb 'L’Espanya que estimes’ i aquestes actes d’acusació política, després del 28 d’abril els socialistes no tindran fàcil entendre’s amb ERC i el PDECat. Per una raó: l’Espanya que estimen la immensa majoria dels espanyols –i bona part dels catalans entre ells– és la que és en la Constitució amb les degudes i assenyades adaptacions. Res d’aventures balcàniques.

Sánchez ja ha llançat dos torpedes dialèctics: els independentistes no volen negociar i estan còmodes en el conflicte

El 28 d’abril a Catalunya no és cosa –almenys, no del tot– del PSOE, sinó del PSCMiquel Iceta no posarà un cor sobre el vermell socialista i hi imprimirà la paraula ‘Espanya’. Veurem com el primer secretari dels socialistes catalans s’escapoleix del gir espanyolista de Sánchez i el fa complementari, perquè no seria comprensible que fos contradictori. Els socialistes catalans tenen la responsabilitat de procurar oferir al PSOE un bon subministrament de diputats dels 47 que s’elegeixen a Catalunya, el mateix que Susana Díaz–li agradi més o menys Sánchez– li ha d’aportar molts dels 67 de la seva comunitat. De les dues comunitats depèn que els socialistes se situïn al calaix més alt del podi.

La teràpia alternativa

Notícies relacionades

Encara que Sánchez, com vaig escriure la setmana passada, no tindrà pietat a l’hora de ‘netejar’ el grup parlamentari renovant les llistes al Congrés en almenys un 70% respecte de les actuals, ha aconseguit, en la precampanya i abans que els altres partits, ventar inquietuds en el seu partit: 'L’Espanya que estimes’, amb un cor incorporat –per reforçar així la vibració emocional– era justament la teràpia alternativa a la política catalana de l’ibuprofèn. I, per si fos poc, abans que la batalla pel vot comenci formalment, Sánchez ja té a la recambra una altra decisió: Josep Borrell serà el cap de llista per alParlament Europeu. A Brussel·les, l’actual ministre d’Exteriors i Cooperació es mourà com un peix a l’aigua i, ja sense la disciplina del Consell de Ministres, serà immisericordiós amb els independentistes.

AlPaís Basc, el PNB dissimula, però no pot evitar oferir gestos de reprovació davant la precampanya socialista, com tampoc els eviten els secessionistes. Però Sánchez –oportú i oportunista– s’uneix a la processó espanyolista d’aquesta primavera i apel·la a Espanya. "Dèiem ahir", podrien exclamar Alfonso Guerra i Felipe González (referents superats, segons el secretari general del PSOE) com Fra Luis de León, que no San Juan de la Cruz, la meva apreciada Irene Lozano.