Lluís Companys: un judici per rebel·lió cada 84 anys

Lluís Companys, un personatge amb una paleta de colors tan variada com un catàleg Pantone, no té, com són les coses, una biografia canònica, és a dir, una biografia indiscutida, d’aquelles en què les ombres brillen tant com les llums. Però entre l’extensa obra publicada sobre l’expresident de la Generalitat mereix la pena rescatar un llibre injustament oblidat, ‘Vida y sacrificio de Companys’, escrit a l’exili per Ángel Osorio Gallardo, que va ser el seu advocat defensor en el judici celebrat el 1935 al llavors Tribunal de Garanties Constitucionals, que el va condemnar a 30 anys de presó per la insurrecció del 6 d’octubre de 1934. Aquests dies s’han prodigat les comparacions d’aquell judici amb el que està a punt de començar, malgrat la diferència principal i substancial. El que va fer Companys no va ser una declaració d’independència. El viatge de la mà d’Osorio val la pena. Pugin a bord.

No és necessari que sigui un relat per ordre cronològic. Així es poden presentar ja d’entrada un parell d’episodis ‘trés épatant’.

Osorio visitava amb freqüència el seu client a la presó per preparar-li la defensa. “Li demano instruccions per fer la meva feina”. El lletrat obtenia sempre la mateixa resposta. “Només li encarrego dues coses –diu Companys–, una, que reculli per a mi tota la responsabilitat, i l’altra, que no consenti cap humiliació, ni jactància”. El judici s’acostava al calendari i a l’advocat l’inquietava la calma amb què l’expresident encarava la situació. “Companys, convé que vostè tingui l’ànim preparat per si el fiscal demana la pena de mort”. Ell li va respondre: “¡Oh!, és que si no la demanen m’estafen”.

Una opció, en aquesta visita al judici de 1935, seria posar a contraclaror un a un els esdeveniments de llavors i els d’ara i determinar fins a quin punt coincideixen les siluetes, però potser tanta minuciositat és innecessària. Per poc zàping que un català mitjà hagi fet aquests últims 10 anys davant del televisor, a hores d’ara és probablement molt docte sobre el procés. Les conclusions les podrà treure cadascú sense esforç. La més palmària és que Companys era allà, va desdenyar fugir com li va proposar Josep Dencàs (encara sort, perquè el filofascista conseller de Governació va fugir per la claveguera i va necessitar que li deixessin un vestit de tan brut que va quedar), i en la seva intervenció final davant el tribunal va voler deixar clar el paper de cadascú. “Si aquí hi ha un responsable soc jo, o, almenys, he d’assumir la major part de la responsabilitat”.

La biografia, que Osorio va publicar per primera vegada el 1943 a Buenos Aires, el seu lloc d’exili, és rica en detalls que només un advocat podria conèixer. Després que el fiscal llegís l’informe acusatori (“correctíssim en la forma, mal intencionat en el fons, aliè al Dret, submís a la política”, segons els seus apunts personals), Companys es va acostar al fiscal. “Les insinuacions que ha fet les ha pogut mantenir perquè soc a la banqueta i vostè gaudeix de privilegi, però no deixen de ser una covardia”. Això li va dir, segons el lletrat.

Les valoracions d’Osorio no són, per descomptat, imparcials, però són sucoses per venir d’algú que, indignat, va renunciar al càrrec de governador civil de Barcelona després de la Setmana Tràgica, que va ser diputat a les Corts Generals i que, segons les seves pròpies paraules, se situava a la franja dels liberals conservadors en l’espectre polític. També encasellava Companys, arribat el cas.

Cara a cara amb Batet

“Companys no era un separatista. La majoria dels consellers tampoc ho eren. Tot i que n’hi havia alguns que creien que ho eren, estic ben assabentat que a l’arribar l’hora de les realitats no ho serien”, afirmava. És una reflexió a acarar per qualsevol expert procesista que es preï de ser-ho.

El debat entre els historiadors sobre si el 6 d’octubre de 1934 es va encoratjar una rebel·lió des del balcó de la Generalitat encara no ha acabat. L’advocat assegura que no, que Companys el que va fer va ser evitar que es precipités una guerra civil. No obvia que el president va ordenar al general Batet que es posés a les seves ordres, prova de càrrec de la rebel·lió, i fins i tot afegeix un detall cridaner sobre aquesta qüestió. Rendit el Govern davant de les circumstàncies, va ser conduït a la residència oficial de Batet. Aquest –assenyala Osorio–, al veure'l arribar, “es va avançar amb els braços oberts i va començar a fer-li unes reconvencions amistoses”. Companys es va posar digne. “Som presoners, general, i no hem vingut a escoltar discursos. Faci vostè amb nosaltres el que hagi de fer”.

Aquesta biografia rica en detalls també explora a fons les raons per les quals Companys va dir el que va dir en aquella al·locució que el va portar a la presó. Va ser per una visió distorsionada de la realitat. Estava convençut que totes les províncies s’havien aixecat en armes contra l’involucionisme de la dreta espanyola. En realitat, l’únic incendi real era el d’Astúries. El més fàcil és concloure precipitadament que això seria inimaginable avui, en aquest temps de tant Twitter, però no està de més recordar que és tan perniciós el dèficit com l’excés de missatges, com va quedar ben acreditat la vigília del simulacre d’independència del 27 d’octubre del 2017.

Notícies relacionades

¿Marejol a Euskadi?

La fiscalia demana arxivar la causa contra Paz Esteban per Pegasus

“Catalans, les forces monarquitzants i feixistes que d'un temps ençà pretenen de trair la República...”. Així va començar Companys aquell discurs que, lluny de dinamitar ponts amb Espanya, va oferir Barcelona com a seu del Govern de la República.

Judici, condemna i eleccions

El judici, celebrat a partir del 5 de gener de 1935 a Madrid, va ser encarat amb el mateix recel amb què aquesta setmana comença el judici contra el procés. Formaven el tribunal 21 vocals, de qui Osorio en salvava professionalment només cinc. La resta eren, segons la seva opinió, “reaccionaris, incomprensius i imparcials”. “Ànimes tosques”, diu. Del fiscal, Lorenzo Gallardo, en va fer un retrat pitjor “pèssim orador, clerical i obscurantista fora de mida”. La sentència és ben coneguda. 30 anys per a tots els encausats. Companys, al penal del Puerto de Santa María, sabia que la política i la justícia no eren compartiments estancs. Va fer els seus càlculs. Va suposar que les eleccions l’indultarien. “Seran a tot Espanya una victòria aclaparadora, a Catalunya, una allau”. Va encertar.