Anar al contingut

LA CRISI CATALANA

La Crida de Puigdemont formalitza la seva opa al PDECat

El moviment exhibeix múscul a Manresa en absència del sector moderat dels postconvergents

L'expresident crida a tot el sobiranisme a unir-se sense «retrets» en l'objectiu de la independència

Fidel Masreal

La Crida de Puigdemont formalitza la seva opa al PDECat

Marc Vila

‘Sumem persones, no sigles’. Aquest és un dels eslògans que presidia l’escenari en el qual la Crida Nacional per la República va celebrar aquest dissabte la seva convenció constituent en un acte a Manresa davant de més de 5.000 persones dins i fora del pavelló Nou Congost, en el que s’ha convertit en la confirmació de l’opa oberta a la postconvergència, al PDECat. Que serveixi com a exemple la reflexió d’un destacat edil postconvergent: es tracta d’anar a les eleccions amb llistes el més transversals possibles i amb el menor nombre de càrrecs del PDECat.

La Crida neix amb més de 10.000 fundadors i uns 51.000 adherits de cara al seu congrés constituent del 19 de gener. Entre els assistents del PDECat a l’acte, els diputats Albert BatetMíriam Nogueras (número dos del partit), Lourdes Ciuró, els consellers Miquel Buch i Damià Calvet i nombrosos càrrecs locals. Entre les absències més destacades, la del president del partit, David Bonvehí, i les dels dirigents i diputats a Madrid que representen el sector moderat de la formació, com Carles Campuzano Ferran Bel. Tot i no assistir-hi, Bonvehí “va celebrar” a través de Twitter el naixement de la Crida.

La ponència organitzativa defineix la Crida com un “moviment que cristal·litza en un instrument polític”. És a dir, apel·la a superar les sigles, però es registrarà com a partit i optarà a presentar-se a les eleccions –no les municipals de maig tret de, potser, a Barcelona–, amb la qual cosa el xoc amb el PDECat està servit, ja que en la postconvergència, amb el pas dels mesos, la desconfiança ha crescut respecte a si es dilueix en la Crida i li cedeix els drets electorals, o no ho fa. Ni ERC ni la CUP tenen cap intenció de dissoldre’s en una Crida amb un líder indiscutible, Carles Puigdemont, i una figura clau de futur, Elsa Artadi, també present a Manresa.

Transversalitat ideològica

Puigdemont, estrella absoluta de l’acte, va fer una mesurada intervenció per videoconferència, evitant tota referència als partits, però apostant perquè tots s’integrin a la Crida “sense que ningú renunciï a carnets ni ideologies”. I sense “parlar malament de cap company de viatge”. De fet, la ponència política forjada per Jordi Sànchez basa l’èxit de l’independentisme en la transversalitat ideològica i, sobretot, en la mobilització.

En una “mobilització activa, sostinguda, civil i no violenta” perquè actuï com a “accelerador” de la negociació amb l’Estat per a un referèndum pactat. D’aquesta forma, la ponència proposa, sense més concreció, “un conjunt d’accions coordinades i unitàries en les institucions i en la societat” amb dues reivindicacions: la llibertat dels presos i el retorn d’“exiliats”, i el referèndum d’autodeterminació “efectiu i acordat”. La ponència deixa clar que la negociació, que es continua considerant com una opció, no és l’única via, i defensa la desobediència civil, citant referents històrics com el tancament de caixes, la vaga dels tramvies o la lluita contra la mili obligatòria.

Un altre avís a Pedro Sánchez

Per la seva banda, el president Quim Torra –acompanyat de bona part del Govern– també va dedicar la seva intervenció al combat sobiranista (“No deixeu d’apretar-nos”, va dir, emulant la seva polèmica frase dirigida als CDR) i a llançar un altre avís al Govern de Pedro Sánchez: “El crèdit polític del president Sánchez s’ha acabat. Així no”, va proclamar entre una gran esbroncada al líder del PSOE per part dels assistents, que també li van cridar a Torra: “¡Obrim les presons!”. Tot en un context d’emotivitat, amb gran protagonisme per a presos i fugits a l’estranger.

En els seus textos, i en la intervenció per escrit de Jordi Sànchez, es va fer una lleu autocrítica sobre el que va passar ara fa un any després del referèndum de l’1-O. Es parla de falta d’unitat i de confiança entre els partits, que van portar a “decisions estratègiques no reeixides” i demana que les oportunitats per exercir la independència s’han d’acompanyar per què es facin reals”. La Crida apel·la reiteradament a la unitat advertint que si l’independentisme hagués concorregut unit en les eleccions locals a Barcelona ara ostentaria l’alcaldia de la capital catalana. Per això afirma que seria “imperdonable” no forjar una candidatura unitària a Barcelona.

La via unilateral

En suma, i a falta d’una concreció clara en el text sobre les dues grans estratègies independentistes –evitar el xoc amb l’Estat per ampliar la majoria independentista, o bé mantenir la confrontació i obrir la porta de nou a la unilateralitat– el document aposta per una “estratègia comuna” entorn d’“accions republicanes no violentes” entre ciutadania, entitats sobiranistes, partits i institucions.

El capítol ideològic queda reduït a qüestions genèriques que puguin abraçar diferents posicions: “progrés social” per “reduir les causes de la desigualtat social i econòmica”. L’estructura de la Crida és simple: una assemblea, amb tots els fundadors, més un Govern –amb un president i secretari general i 19 membres més–, així com un president impulsor, Carles Puigdemont. També es constituirà un consell de representants. Tot venut com a nova política per a, com va dir al juliol Puigdemont, acabar amb els “instruments caducs”.