Estrasburg avala que Espanya no descompti les condemnes a presos d'ETA complertes a França

El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg acaba de donar un baló d’oxigen a la política penitència de l’Estat espanyol al reconèixer que els anys de presó complerts en presons franceses per presos de la banda terrorista ETA no han de ser comptabilitzades en el còmput per a la liquidació de la seva pena.

El cas es refereix a la demanda introduïda per Santiago Arrozpide, àlies Santi Potros; Francisco Mugica Garmendia, àlies Pakito, i Alberto Plazaola però afectaràaltres casos pendents amb demandes similars de presos d’ETA que han complert condemna a França i que després de la seva extradició a Espanya continuen complint la condemna en presons espanyoles. Segons fonts citades per l’agència Efe, es tracta de més d’una trentena de casos.

Arrozpide Sarasola va ser detingut a França per pertinença a banda terrorista i condemnat a deu anys de presó el 1987 pels delictes comesos al país veí. El 21 de desembre del 2000 va ser extradit a Espanya, on va ser condemnat a més de 3.000 anys de presó en onze processos per assassinats comesos entre el 1980 i el 1987, inclòs l’atemptat d’Hipercor de Barcelona. Arran de la sentència d’Estrasburg que va fixar la ‘doctrina Parot’, Arrozpide va demanar a l’Audiència Nacional que comptabilitzés en el seu còmput de 30 anys de condemna màxima els anys de presó complerts a França, cosa que va ser acceptada el desembre del 2014.

La fiscalia va recórrer i el Tribunal Suprem li va donar la raó en un ple jurisprudencial de la seva Sala Segona del 13 de gener del 2015. Arrozpide va presentar un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional que ni tan sols es va admetre a tràmit. Santi Potros i Pakito, com molts altres etarres, també van ser detinguts a França i van complir alguns anys de condemna a França abans de ser extradits per integració en organització terrorista, delicte pel qual després no se’ls va jutjar a Espanya. Els seus recursos d’empara van seguir un camí similar al d’Arrozpide.

Recurs davant d’Estrasburg

Exhaurida la via judicial van decidir recórrer a Estrasburg invocant l’incompliment de l’article 6.1 del Conveni Europeu de Drets Humans, sobre dret d’accés a un tribunal; de l’article 7 (no hi ha pena sense llei), en què denuncien l’aplicació retroactiva d’una nova jurisprudència del Suprem i una nova llei després de la seva condemna, que n’allarga la pena, i de l’article 5.1, sobre dret a la llibertat i seguretat, perquè diuen que la seva pena s’ha allargat 12, 7 i 10 anys respectivament per l’aplicació amb caràcter retroactiu de la llei. Els jutges només constaten que hi ha hagut una vulneració de l’article 6.1, però rebutgen la vulneració de l’article 7 i del 5.1.

Notícies relacionades

Puigdemont confia que Sánchez obtingui l’oficialitat del català a la UE

Menors migrants es neguen a sortir de les Canàries per la lentitud del procés

Per començar, descarten que hi hagués incertesa legal perquè se’ls va informar sobre la inadmissibilitat de l’empara dins dels terminis i remarquen que les decisions del Suprem no van modificar les penes, que sempre van ser de 30 anys, i que les discrepàncies sobre la possibilitat de combinar sentències van durar deu mesos fins que el Suprem va fer pública la nova jurisprudència. "Les solucions adoptades en els casos dels demandants simplement van seguir la sentència del Tribunal Suprem. Per tant, no hi va haver violació de l’article 7. Finalment, ja que les decisions impugnades no van portar cap alteració en les sentències, les penes de presó en disputa no es poden considerar imprevisibles o il·legals en el sentit de l’article 5.1 de la convenció", conclou el tribunal.

Els jutges sí que donen la raó, en canvi, als demandants en un aspecte, ja que considerar que el Constitucional no va atendre degudament els seus recursos judicials. Per això condemnen Espanya a indemnitzar amb 2.000 euros Santi Potros i amb 1.000 euros Alberto Plazaola i Francisco Mugica Garmendia, respectivament.