Anar al contingut

LA CRISI CATALANA

El Govern commemora el 20-S entre fortes tensions internes

La suspensió temporal dels diputats presos i exiliats' trenca la cohesió de l'Executiu català

Torra exigeix dimissions pels correus dels jutges i Puigdemont demana als catalans «que es plantin»

Xabi Barrena

L’enemic extern és un dels agents cohesionadors més potents que es coneix. La seva aplicació és aconsellable en cas de petites o mitjanes picabaralles internes. Però no és la purga de Benito, ni el bàlsam de Fierabrás. Si la bretxa és profunda, com la que divideix el Govern de JxCat i ERC, ni tan sols la commemoració del primer aniversari de la intervenció judicial a la Conselleria d’Economia és capaç de suturar-la. Així, com a extramurs es recordava el dia en què va començar el xoc de trens (tot i que aquest fos un Talgo contra un Rodalies), portes dintre del Palau de la Generalitat la tensió generada per l’assumpte de la suspensió temporal o no dels diputats a la presó i a Bèlgica sumava sencers.

Una commemoració que, a més, ERC ha volgut capitalitzar. Era la ‘seva’ conselleria, els ‘seus’ detinguts. Seva és la cúpula més delmada. I contra Esquerra s’han dirigit les més vehements bateries hiperventilades que l’han acusat de ser uns de tous o bé uns traïdors, segons l’estat d’ànim del tuitaire de torn.

Potser per això, i amb la intenció d’apuntar aquell dia tan assenyalat, la meitat postconvergent del Govern va optar per empènyer el president Quim Torra a realitzar una singular declaració institucional, ni més ni menys que per reaccionar a el que ‘El Món.cat’ i ‘Eldiario.es’ havien publicat la nit anterior. És a dir, la rastellera de missatges entre jutges, a través de canals corporatius, en els quals es prescindeix de la moderació esperada pels llecs, i cau en l’insult a l’independentisme com a via per defensar la sempre sacrosanta unitat d’Espanya.

Petició de dimissió

En aquesta insòlita compareixença, Torra va exigir la dimissió del president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes. En tant, a la capital d’Espanya van posar sordina a l’encreuament de correus electrònics insultones, aplicant la sortida d’urgència d’atribuir-los “a l’àmbit privat” i el mateix president del Govern, Pedro Sánchez, es va aprestar a garantir la independència i imparcialitat del poder judicial davant de les acusacions als dirigents sobiranistes que són a la presó.

Hi va haver més elements de tensió entre Estat i Generalitat, com la picabaralla entre la ministra Meritxell Batet i el conseller Ernest Maragall. Ell va dir que en la comissió bilateral la titular de Política Teritorial li va traslladar que l’Executiu central podia “formular la política criminal” de l’Estat i donar “instruccions” a la Fiscalia.

Batet va respondre al poc. Va negar i va exigir-ne una rectificació. I Maragall, ja a Twitter, va matisar que, si bé l’anterior era cert, la mateixa Batet li va transmetre la impossibilitat de donar instruccions “a una Fiscalia concreta per a un cas concret”.

També Puigdemont es va unir a la commemoració de l’aniversari del 20-S. Des de Bèlgica va publicar un vídeo en el qual crida els catalans a “plantar-se” contra la “repressió i l’autoritarisme” i a estar “mobilitzats i decidits” per “defensar al carrer les llibertats fonamentals”, però “mantenint la serenitat i el compromís de la no-violència”.

A tot això, a l’independentisme se sumen tensions en diferents direccions. Un sector de JxCat, en què hi ha el vicepresident primer del Parlament, Josep Costa, prova de pressionar ERC perquè desobeeixi la interlocutòria del jutge Pablo Llarena i sotmeti a la votació del ple de la Cambra la suspensió temporal dels empresonats i exiliats. El #pressingERC es materialitza amb l’amenaça d’eleccions.

La contenció d’Artadi

A aquests cal oposar a altres sectors de la mateixa JxCat, però al Govern, per exemple la consellera Elsa Artadi que prova de contenir els primers (afins irreductibles a la figura de Carles Puigdemont).

D’altra banda, alguna veus apunten que el mateix president comença a acusar la pressió i, ara que sembla que el judici per l’1-O i la sentència (després de la qual podria convocar eleccions) s’allarguen fins després de les eleccions municipals, comença a acariciar la idea d’avançar la convocatòria, per a espant, precisament dels moderats de JxCat. Segons aquestes veus, el guió moderat que va exhibir a la conferència del 4 de setembre, i que és el que marca per exemple Artadi, no acaba de convèncer el president, que entén que si es va posar en política, i va acceptar la presidència, va ser per fer una cosa més èpica que un autonomisme 2.0.

L’espant dels moderats de JxCat d’aquests coincideix amb la tranquil·litat d’ERC. “Un avanç seria fatal per a tothom, però més per a ells”, assenyala una veu amb referència a les enquestes, publicades i pròpies, que s’espavilen a la seu de carrer de Calàbria. El que condueix als republicans a pensar que aquest avanç no passarà. Ni pel desgast de Torra ni per la pressió dels puigdemontistes. Entre els republicans es considera que la veritable línia vermella que els postconvergents mai traspassaran és la del risc a perdre la presidència de la Generalitat.

ERC està convençuda que els hereus de CDC apunten les seves bateries cap a Roger Torrent, empenyent-lo a una desobediència a compte de la suspensió dels diputats, ja que molts li auguren una possible candidatura en aquestes eventuals eleccions, mentre que JxCat, o la Crida de Puigdemont, encara manca de cap visible. “Desgastaran Torrent, a veure com els va a les municipals i a veure què passa”. És a dir, pronostiquen que els postconvergents aplicaran el clàssic pujolià “wait and see”.

0 Comentaris
cargando