La majoria dels catalans demanen negociar més autogovern

"¿Què s’ha de fer?". Com el títol d’un conegut tractat de Lenin, la política catalana i en especial la sobirania, caminen buscant un nord, una sortida, un relat. Sí, oficialment es tracta d’anar (o de continuar anant) cap a la construcció de la república catalana després de la proclamació de l’Estat propi del mes d’octubre passat. Però a ningú se li escapa que després de la dura repressió patida pels dirigents del Govern i de l’independentisme i davant del nou Govern socialista a Madrid, cal fer-se altres plantejaments. És això, almenys, el que reclama una majoria de catalans, segons el sondeig de GESOP per a EL PERIÓDICO.

Efectivament, el 62 per cent dels consultats, a la pregunta de "¿Què ha de fer Catalunya?" responen que ha de negociar una millora de l’autogovern amb l’Estat. Són molts menys, el 21,5%, els que prefereixen buscar la independència per construir una nova república. Els ciutadans situats més a l’esquerra es mostren una mica més partidaris de l’opció secessionista (un 34%) i també, com era de preveure, els que se senten només catalans. En aquest segment sí que es prefereix optar per posar en pràctica la secessió (57,6%) davant el camí negociador (33,9%). L’enquesta, en forma de 525 entrevistes es va dur a terme entre el passats 2 i 6 de juliol.

També crida l’atenció que entre els votants d’ERC siguin més (el 52,8 per cent) els partidaris de negociar més autogovern que els que demanen d’avançar cap a la indepdència (un 38,5% dels consultats). En canvi, els que es van inclinar per Junts per Catalunya o la CUP en les últimes eleccions sí que són més partidaris de la via secessionista com a prioritat. Per ciutats, l’opció negociadora s’imposa en totes elles. Els municipis de menys de 10.000 habitants són els que reflecteixen un percentatge independentista més alt (31,6%) però sempre per sota del de la via negociadora.

Aquest és el mapa de situació previ a la visita, aquest dilluns, del president Quim Torra a la Moncloa per entrevistar-se amb el nou president espanyol, el líder del PSOE Pedro Sánchez. D’entrada sembla que el president no està per la feina d’entrar en la via possibilista (possibilisme, un concepte per cert que apareix en un paràgraf clau de la ponència política del pròxim congrés del PDECat) i de negociació sectorial. "No parlarem de carreteres ni de trens", insisteixen a Palau. És a dir, que la intenció del successor de Carles Puigdemont és la mateixa que la d’aquest 21,5 per cent de catalans: disparar per elevació i reclamar a Pedro Sánchez que s’abordi el dret a l’autodeterminació dels catalans mitjançant un referèndum pactat.

Torra, sí, busca posar a sobre de la taula de la Moncloa la qüestió política de fons, però en el seu entorn polític, en els partits que donen forma avui el Consell Executiu, existeix una indissimulada tendència favorable al replegament i a evitar de forma immediata nous xocs frontals. Una tendència favorable a l’acumulació de forces (el ja famós concepte d’ampliar la base sobiranista) que, malgrat l’empenta més rupturista de les bases, es va imposant en la gestió i en les declaracions del dia a dia del Govern i de la dinàmica parlamentària.

Així doncs, Torra va a Madrid a obrir una nova etapa. A escoltar. A plantejar que les reunions amb Sánchez i entre governs siguin una cosa periòdica. A començar el desglaç després d’anys d’incomunicació. Un dels gestos que ha fet aquesta setmana el Govern ha sigut el de nomenar als seus representants en les diferents comissions bilaterals entre l’Estat i la Generalitat, perquè aquestes es reactivin i abordin les qüestions sectorials pendents, especialment les referides al finançament, les infraestructures i la recuperació de lleis socials del Parlament retallades pel Tribunal Constitucional (TC).

Torra agraeix que Sánchez accepti parlar de tot, i ho contraposa a l’actitud de Rajoy respecte a Puigdemont. És cert que no ha agradat a Palau que el Govern porti al TC la moció secessionista aprovada aquest dijous al Parlament a instàncies de la CUP, que ratifica la resolució del 9-N del 2015 per la qual s’iniciava el procés secessionista i es decidia desobeir les decisions del TC (una cosa que mai ha passat, perquè el Govern ha continuat portant qüestions conflictives al TC, assumint 'de facto' la seva autoritat). No ha agradat la decisió del Consell de Ministres, però en cap cas s’ha fet d’això un incendi previ a la cita d’aquest dilluns.

El president, a més, ha elogiat al Parlament aquesta setmana no només la moció rupturista de la CUP, sinó una altra del PSC en favor d’obrir a Catalunya un procés de diàleg entre tots els partits per buscar grans consensos. Una altra mostra, per part de Torra, que s’allarga la mà a un procés de diàleg interior i exterior que en cap cas no generarà fruits immediats. Que s’allargarà en el temps. És un viu exemple que a les casernes centrals de l’independentisme es prepara una nova etapa, allunyada de decisions impulsives o desafiaments immediats a la legalitat espanyola.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Aquesta actitud conviu, amb certa dificultat, amb la part de l’independentisme que continua exigint la posada en pràctica efectiva de la república catalana. És el que reclama per exemple l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el sector crític del PDECat amb la seva actual direcció, que acusen de voler portar el partit als camins de sempre del nacionalisme convergent. "No estem per negociar traspassos de competències, per fer allò de sempre, el mateix", etziba una dirigent territorial crítica amb la cúpula que lidera Marta Pascal.

Amb aquest rerefons, Torra previsiblement farà puntes de coixí a Madrid. Evitarà un excessiu triomfalisme (hi ha polítics presos, exiliats, judicis pendents, i l’1 d’octubre encara està molt present en l’independentisme) i marcarà distàncies, mantindrà l'estira-i-arronsa en favor de la independència de Catalunya, però no desdenyarà la porta oberta a un procés de diàleg que li pugui oferir Sánchez, o que les comissions bilaterals vagin avançant en assumptes encallats, o en qüestions de gran simbolisme com ara la superació de la simbologia i els vestigis del franquisme al conjunt de l’Estat.