Un any sense Carme Chacón

El diumenge 9 d’abril de l’any passat a la tarda va ser un dia trist i dolorós. Vam saber que Carme Chacón Piqueras ens havia deixat per sempre. Deixava enrere 46 anys d’intensitat vivencial, un fill i una biografia plena de compromís amb els ideals del socialisme.

Uns anys abans, en una entrevista anunciava: «Tinc 35 pulsacions per minut i el cor al revés». Descrivia així la cardiopatia que finalment ens va privar per sempre de la seva existència. Malgrat això, va anar caminant amb valentia i tenacitat; en els bons temps i, especialment, en els temps durs i difícils; lliurant amb determinació les batalles democràtiques amb les armes de les paraules i els arguments. La seva fermesa ens feia oblidar la seva fragilitat.

La Carme de fermes conviccions, que tots vam conèixer, va néixer en el si d’una família compromesa políticament. Aquests referents familiars la van portar de molt jove a compatibilitzar les activitats acadèmiques amb el compromís polític.

La jove llicenciada en Dret va iniciar els cursos de doctorat que la van portar per diversos països i que la van convertir en una professora universitària. Així, l’any 1999 començava la seva trajectòria institucional a Esplugues de Llobregat i un any més tard com a diputada a l’oposició a l’aznarat.

Després d’aquelles eleccions, el PSOE va afrontar un congrés de renovació encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero i que va comptar amb el suport del corrent Nova Via de la qual la Carme va ser decidida impulsora.

Quatre anys més tard, després de la victòria socialista del 2004, es forma el primer Gabinet encapçalat per Rodríguez Zapatero. La Carme hi assumeix la responsabilitat de vicepresidenta primera de la Mesa d’un Congrés dels Diputats presidit pel també recentment desaparegut Manuel Marín. En aquella legislatura va ser ministra de Vivenda, el mes de juliol del 2007, i va impulsar l’accés de joves a l’habitatge a través de la renda bàsica d’emancipació.

Després d’aquella primera experiència ministerial, la Carme va encapçalar la llista del PSC en les eleccions del 2008, de les quals va sortir un nou Govern socialista. I d’aquell Govern en va formar part com la primera ministra de Defensa de la història d’Espanya i quedarà la seva imatge passant revista a les tropes embarassada del seu fill, Miquel, una instantània que es va convertir en símbol dels sostres de vidre progressivament trencats per les dones del nostre país.

Uns anys més tard la vam veure combatre noblement per la secretaria general del PSOE, sempre compromesa en la renovació socialista i sempre sentint-se part d’un projecte col·lectiu, fins a aquell primer diumenge d’abril en què ens va deixar.

Com a primer secretari del PSC és difícil, trist i dolorós dir adeu a una militant de conviccions fermes i que tant ha contribuït al projecte socialista. Però, també, és un deure poder contribuir al repte col·lectiu de preservar en la memòria col·lectiva la Carme perquè el seu exemple i el seu llegat continuï present sempre entre nosaltres. Per desgràcia ja no podem comptar amb el seu consell i el seu ànim. Conscients que ens ha deixat el llistó molt alt no renunciarem a l’esforç de ser dignes continuadors de la seva obstinació a la recerca d’una societat més lliure i més justa.