Anar al contingut

DES DE MADRID

El Rei torna a Catalunya

Felip VI recolza que Barcelona segueixi sent la seu del Mobile World Congress

José Antonio Zarzalejos

El Rei torna a Catalunya

J P GANDUL

Existeix la creença, falsa, que Catalunya ha sigut, a més de republicana, especialment hostil als borbons. No fa falta remetre’s a la guerra de successió per constatar que tant en el bàndol de Felip V com en el dels austriacistes hi havia catalans de pro. Borja García Nieto va escriure el gener del 2012 –era llavors president del Círculo Ecuestre– un excel·lent article que va titular 1714, ¿bons i mals catalans? (La Vanguardia) en què asseverava que «aquesta distinció entre bons i mals catalans l’arrosseguem des del segle XVIII. No puc acceptar –escrivia– que el meu avi Pinós fos més o menys català que el meu avi Alós. Al llarg dels segles, els catalans hem abraçat causes oposades segons la nostra pròpia història i la nostra concepció del model social (…) Catalunya ni va guanyar ni va perdre les guerres. Els catalans les vam guanyar o vam perdre estant en un costat i a l’altre». Catalunya no va ser de Carles i va estar contra el Borbó francès. Hi va haver de tot i ningú pot agafar el nom de la comunitat per encadenar-la a una causa global i unànime.
    

Que serveixi el preàmbul anterior per desmentir que el rei Felip VI –com el seu pare– no disposi a Catalunya d’adhesió i de respecte. El mateix que tots dos han mostrat al Principat i en particular l’actual cap de l’Estat que aquest diumenge tornarà a viatjar a Barcelona per assistir al sopar de benvinguda al Mobile World Congress que s’inaugurarà amb la seva presència dilluns que ve. Aquest és un esdeveniment de dimensió occidental. El Rei recolza que Barcelona segueixi sent la seva seu, com ho fa el Govern i l’opinió pública assenyada del conjunt d’Espanya, entre altres raons perquè l’MWC no té cap alternativa a la capital catalana a Espanya. Si perd Barcelona, perdem tots.

Miserable emboscada

El Monarca torna després de sis mesos d’absència. El 26 d’agost de l’any passat Felip VI va participar –cosa inèdita en un cap d’Estat– en la manifestació que es va celebrar a Barcelona contra els atemptats terroristes de la Rambla i Cambrils del 17 i 18 d’agost anterior. El Rei va ser emboscat i tractat indignament per l’independentisme. Es va tractar d’un parany que, a més, va desposseir la manifestació de la seva significació. Políticament i èticament es van produir comportaments miserables. El retorn del Rei a Barcelona es produeix també després de la seva intervenció el dia 3 d’octubre del 2017 en què va fer una crida als poders de l’Estat a restablir l’ordre constitucional. A Catalunya majoritàriament no va agradar la severa admonició del Rei que no va adreçar –com alguns haurien volgut– cap gest a la concòrdia o la negociació i el diàleg. Una omissió que va respondre a raons d’Estat de gran abast que s’explicaran amb una certa perspectiva històrica.
    

Les posicions respecte al discurs de Felip VI, podrien representar-les Fernando Savater –una veu amb més força cada dia en la intel·lectualitat espanyola i molt present als mitjans– i Ignasi Guardans Cambó, un català sense vel·leïtats secessionistes però que ha apostat per la tercera via. Segons el parer del filòsof donostiarra (Contra el separatismo, Editorial Ariel, 2017), el Rei la va encertar plenament al no pronunciar la paraula diàleg. El net de Cambó demanava el 10 de febrer passat al diari El País que el Rei «ens ho posi més fàcil». Es referia al fet que el cap de l’Estat tractés de ser empàtic fins i tot amb els més reticents per explicar millor Espanya. Encara que Guardans feia una referència general, bategava en el seu text la impressió –negativa– que va deixar el discurs del 3 d’octubre passat a Catalunya, completament oposada al criteri favorable de la immensa majoria dels espanyols de fora de la comunitat, que el van celebrar. Felip VI, per això, no trobarà un clima gaire acollidor. Fa tan sols uns dies la seva Casa no ha pogut reservar l’auditori municipal de Girona per entregar al juny els premis que porten el títol principesc de la ciutat, atribuït a l’hereva de la Corona. Resistència. Hostilitat.
    

En el molt recent llibre ¿Seré yo español? (Editorial Península) que recull 110 articles d’Agustí Calvet, Gaziel, publicats al diari madrileny El Sol entre el 1925 i el 1930, tres estan dedicats als Reis a Catalunya. Al tercer relata els últims dies de la visita el 1860 de la reina Isabel II, acompanyada del príncep d’Astúries, després Alfons XII. Gaziel explica, basant-se en documents de l’època, com va ser el poeta Antonio de Bofarull el que va demanar a la Reina (pàgines 113 i 114) que el seu fill portés el títol, a més del de príncep d’Astúries, de príncep de Girona, perquè Isabel II cenyia, va recordar Bofarull, dues corones: la de Castella i la d’Aragó. Des d’aleshores l’hereu/hereva és príncep/princesa d’Astúries i de Girona perquè els catalans al segle XIX així ho van demanar expressament.

Responsabilitat i afecte

Que ara es regategi a la Fundació Princesa de Girona un local a la ciutat per entregar els seus premis anuals i que algunes personalitats s’hagin retirat del patronat il·lustra fins a quin punt de desequilibri han arribat les coses. Felip VI, no obstant, persisteix en la seva funció institucional –ha visitat 26 vegades Catalunya des de la seva proclamació– i no hi ha la més mínima voluntat de disminuir la seva presència en el desenvolupament de la vida social, cultural, econòmica i política del Principat. Ho fa per responsabilitat i per afecte. Un missatge que es reitera, encara en els pitjors moments, pels portaveus de la seva Casa. I que el mateix Rei manifesta privadament i de manera constant.