Es busca president

Carles Puigdemont ja ha assumit que, almenys formalment, no serà el pròxim president de la Generalitat. Al marge de fórmules imaginatives com la creació d'un Consell de la República a Brussel·les, i més enllà de la distribució de poder que s'acordi sobre el paper, les negociacions sobre la investidura ja se centren en els noms. Aquest dijous ha tornat a cobrar força una alternativa que fa setmanes que es planteja --fins ara en veu baixa per no contrariar l'expresident-- en les reunions de Junts per Catalunya: la d'Elsa Artadi.

Per més que Artadi, una de les principals col·laboradores fins ara de Puigdemont, es descarti, el fet que els problemes per a una investidura efectiva del president cessat siguin cada vegada més evidents ha tornat a l'exdirectora de Coordinació Interdepartamental de la Generalitat al primer terme. Fonts coneixedores de les negociacions admeten que el seu nom és un dels que se citen amb més insistència en trobades internes. Però també afirmen que no hi ha res nada tancat en aquest àmbit, i que per tant encara no hi pot haver cap acord al respecte amb la resta de partits independentistes.

"És evident que l'Elsa està capacitada. Per la seva joventut, perquè no té un horitzó penal...", sostenen des de JxCat. No obstant, el distanciament dels últims dies entre l'equip de Puigdemont i part del grup parlamentari fa que altres sectors de la formació refredin la possibilitat que Artadi es converteixi en presidenta de la Generalitat.

Mig somriure republicà

I després hi ha l'àmbit extern. La posada en circulació del nom d'Artadi, i sobretot una suposada benedicció republicana a ungir-la, va ser rebuda a ERC amb un mig somriure. Un capítol més de la sèrie de semifiltracions i intoxicacions que, estranyament, envolten aquest subprocés que és la investidura del president després del 21-D. Cap veu a Esquerra ha entrat a ponderar la figura d'Artadi ni la seva extensa biografia, tan sols han indicat que no hi pot haver vistiplau sobre algú quan no hi ha hagut, ni tan sols, proposta. És a dir, que el seu nom no s'ha posat al damunt de la taula.

L'únic que s'ha atrevit a assenyalar una de les veus consultades és que tenia dubtes que l'exalumna de Harvard i expupil·la d'Andreu Mas-Colell aixequés en la tercera part contractant, la CUP, onades d'emoció i adhesió.

I si dins del reguitzell de noms que apareixen com a líders de l'era post-Puigdemont, més o menys com fa la premsa esportiva, cada estiu, amb els presumptes fitxatges del Barça, n'hi ha algun que destaca és el de Jordi Turull. Entre altres coses pel seu alt grau d'entesa amb ERC, per exemple, quan va ser president del grup parlamentari de Junts pel Sí, treballant de costat amb Marta Rovira. Un duo que es podria reproduir al Palau de la Generalitat.

L'opció diferida

Quan a Esquerra s'intensificaven les crítiques, recurrents, als postconvergents per poca implicació efectiva en el procés, els republicans sempre salvaven el nom de Turull i, més tard, quan va ser nomenat, el de Joaquim Forn. Turull i el també exconseller Josep Rull --tot i que ell no vol figurar en cap quiniela-- podrien tenir un pes en l'acord final molt més gran del que sembla aquests dies, sostenen des de l'entorn postconvergent. El carisma de tots dos dins del PDECat és inqüestionable, i ha crescut després de passar per la presó.

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

El principal problema que tenen per convertir-se en el recanvi de Puigdemont és que estan encausats, i podrien ser inhabilitats d'aquí pocs mesos. I és aleshores, afirmen les mateixes fonts, quan l''opció Artadi', que ja ha sigut nomenada portaveu parlamentària de JxCat, cobraria força, sempre que no hagués sigut l'elegida en primera instància.

Si a Turull el perjudicar el seu futur, a Jordi Sànchez li passa el mateix amb el seu present. El líder de l'ANC fa gairebé quatre mesos que és a la presó, i el seu nomenament suposaria afrontar un escenari de conflicte constant amb l'Estat. I aquesta no és l'estratègia que prioritza ara mateix la majoria de l'independentisme.