Eleccions Catalunya: Ciutadans dona el cop però el procés resisteix

Catalunya va entrar a l’hivern a les 17.28 hores d’aquest 21 de desembre. L’estació més dura de l’any es va posar en marxa mentre una gentada mai vista abans s’arremolinava al voltant de les urnes per donar una puntada al tauler polític que no va tenir prou força per donar la liquidació al procés independentista. Ciutadans, partit nascut al Teatre Tívoli de Barcelona fa a penes 12 anys, es va anotar la fita de ser la primera formació no nacionalista catalana que guanya unes eleccions autonòmiques en escons i en vots.

Però les hosts secessionistes, fins i tot delmades per la situació judicial dels seus candidats, van aguantar la majoria al Parlament contra el vent del 155 i la marea taronja. El procés ha perdut el seu segon plebiscit: 70 escons (dos menys) i el 47,5% dels vots (tres dècimes menys). I el partit antiprocés per excel·lència l’ha arrasat. Però no hi ha cap majoria alternativa a la independentista que sumi 68, malgrat que el bloc constitucionalista ha escalat de 52 a 57 diputats i només s’ha quedat a quatre punts dels secessionistes.

    

INVESTIDURA IMPOSSIBLE

La d’Arrimadas va ser una victòria pírrica, d’aquelles que s’aconseguiexen laboriosament però que acaben provocant un mal superior en el vencedor que en el vençut. El milió llarg de paperetes que va aconseguir Ciutadans van resultar del tot estèrils per a aquesta jove advocada d’arrels andaluses que difícilment es llançarà a la titànica tasca de forjar-se suports per a una investidura simplement impossible. Ni tan sols convencent els comuns que fessin pinya amb tots els constitucionalistes es podria convertir en la primera presidenta de la Generalitat.

En les primeres reaccions dels partits, gairebé de matinada davant la lentitud a escrutar les eleccions amb més participació de la història (81,95%), s’esbossava ja l’horitzó més imminent. El constitucionalisme i els comuns van reconèixer tant la seva derrota com la impossibilitat de trencar la solidesa del bloc independentista, de manera que es van situar sense atenuants a l’oposició.

A més del sentiment de derrota col·lectiva malgrat el creixement en vots, tres de les quatre forces no independentistes es van endur el seu propi desengany: el PSC de Miquel Iceta es va quedar lluny de les seves expectatives i només va poder sumar un escó; el talismà colauista va ser innocu per a Catalunya en Comú-Podem, que es va escalabrar fins a nivells dels primers anys d’ICV, i el PPC va pagar en solitari una caríssima factura pel 155 i tants anys de tancar-se al diàleg. Els populars hauran de conviure amb la CUP al Grup Mixt del Parlament i el president del Govern, Mariano Rajoy, es trobarà ara al Congrés amb un Albert Rivera més que eufòric.

MÉS VOTS QUE L’1-O

L’independentisme, en canvi, va treure a l’exterior tota la ràbia política continguda des del 27 d’octubre passat, dia de la fracassada DUI. La suma de Junts per Catalunya, ERC i la CUP va superar de llarg els dos milions de paperetes i també els vots del sí l’1-O. Però, el part de la investidura que els espera serà del tot menys senzill. Per començar, contra tots els pronòstics demoscòpics, l’exiliat expresident Carles Puigdemont va batre l’empresonat exvicepresident Oriol Junqueras i és, per tant, l’assenyalat per formar Govern.

Però, ¿com ho farà des de Brussel·les? Podrà recollir el seu escó a distància i negociar en posició d’avantatge amb una ERC que pensava que totes li ponien amb els sondejos a la mà i amb una CUP que va haver de dissimular amb la seva forçada oda a la república haver perdut més de la meitat dels seus diputats. Ara bé, amb l’amenaça de la detenció així que trepitgi territori espanyol, Puigdemont no podrà participar ni de bon tros en cap ple. No podrà votar la seva pròpia investidura, de manera que tot apunta que el bloc independentista haurà de pensar en un president alternatiu a l’ungit al seu dia per Artur Mas.

Si aquest obstacle ja serà per si mateix complex, l’acord sobre el nou full de ruta sembla tempestuós si la CUP s’obstina en el camí de la desobediència. Caure de nou en les temptacions unilaterals pot donar a Rajoy arguments per prorrogar el 155 sine die, però apostar pel diàleg pot posar en risc el suport de la CUP. Un recanvi podrien ser els comuns, però la idea d’investir un president postconvergent actuarà segurament de fre.

Notícies relacionades

Eleccions a Catalunya | Últimes notícies en directe

Així estan les enquestes de les eleccions al País Basc 2020

La tan anhelada carta de la pressió europea a Rajoy tampoc servirà a Puigdemont, la imatge del qual a l’exterior cotitza a la baixa des que està fugit de la justícia espanyola. Menys encara quan els independentistes han quedat per segona vegada per sota del 50% dels vots. Catalunya segueix partida en dos blocs que abans del 6 de febrer, data límit per al primer intent d’investidura, hauran de demostrar si poden teixir la reconciliació.

Abrigueu-vos, que ha arribat l’hivern.