25 d’oct 2020

Anar al contingut

CAMÍ DE LES URNES

Catalunya no és 'Borgen'

La tensió interna en els blocs i els vetos entre candidats amenacen la governabilitat després del 21-D

Jose Rico

Catalunya no és 'Borgen'

JULIO CARBO

"Un príncep ha de saber que el partit més segur és ser temut primer que estimat". Aquesta sentència maquiavèl·lica és el punt de partida de l'episodi de la sèrie 'Borgen' en què ('spoiler' inofensiu) el seu protagonista, la moderada Birgitte Nyborg, líder del tercer partit de Dinamarca, acaba convertida en primera ministra després d'unes astutes negociacions en què aconsegueix trencar els tradicionals blocs 'roig' i 'blau'. Típic s'està fent el tòpic de comparar l'escenari que pot obrir-se a Catalunya després del dictamen de les urnes amb aquesta ficció nòrdica. Fins i tot dos presidenciables, Miquel Iceta i Xavier Domènech, han sigut batejats per les seves respectives claques com 'candidats Borgen', per allò que poden tenir la paella pel mànec a partir del dia de la loteria.

No obstant, lluny del pragmatisme danès, la política catalana corre seriós perill d'emular l'Espanya del 2016, la del bloqueig dels blocs. Els candidats al 21-D segueixen arrecerats en les trinxeres després de la primera setmana de campanya, malgrat que els sondejos els estan advertint que podrien ser imprescindibles acords transversals per donar a llum el nou Govern. Si les enquestes no han embogit i tots els aspirants converteixen en infranquejables les línies vermelles fixades fins ara, Catalunya quedaria abocada a una repetició electoral. Una amenaça aguditzada durant aquest pont per les implosions que s'han desencadenat en cadascun dels blocs.

¿Junts una altra vegada?

Pocs dubten que si les forces independentistes tornen a sumar 68 escons, repetiran singladura tot i el fracàs de l'última legislatura. Però ERC transita per aquesta campanya amb una candidata in pectore sense 'punch'Marta Rovira, i sense la comoditat demoscòpica de mesos anteriors. Debilitats que Junts per Catalunya (o diguem-ho més clar, Carles Puigdemont) ha aprofitat per fer-li saber que reclamarà la investidura encara que quedi per darrere dels republicans. Si la distància entre tots dos és escassa, com apuntava l'últim sondeig del GESOP per a EL PERIÓDICO, el postconvergent podria fer valer la seva condició de "president legítim des de l'exili" davant un Oriol Junqueras que difícilment podrà prendre possessió del seu escó.

El final de la treva decretada després del càstic del article 155 de la Constitució pot enverinar les relacions entre aquest matrimoni de conveniència, i a això s'hi ha de sumar que el harakiri programàtic torbarà segur l'entesa amb la CUP. Si fa dos anys no van parar fins a noquejar Artur Mas tot i compartir la fe unilateral, els anticapitalistes (ara amb Carles Riera) segueixen clamant en el desert del rupturisme i obstinar-se que el desafiament és la seva principal condició per recolzar el futur president. En canvi, els difusos plans d'Esquerra i de Puigdemont consisteixen a abaixar el diapasó secessionista, parar el rellotge i avançar en les estructures d'estat sense cotilles temporals.

Melancolia del tripartit

L'argamassa que diluiria tots aquests obstacles seria la consecució de l'anhelat 50% dels vots independentistes. Si no es dona aquesta fita i la CUP es tanca en banda, els comuns seran l'objecte de desig (i de 'pressing'). Domènech exhibeix diàriament les claus de casa seva com a metàfora de la frontissa que vol ser, però avisa que li tancarà la porta a Puigdemont i a Inés Arrimadas. Només deixa entreoberta la porta a Junqueras i a Iceta, amb la melancòlica esperança que repesquin el tripartit 2003-2010. Però la calculadora demoscòpica tampoc arriba a 68 amb una fórmula que, a més, fa arrufar el nas a ERC i al PSC.

Junqueras mai ha volgut saber res dels socialistes i la coïssor que ha provocat a Esquerra i el PDECat el suport d'Iceta a l'aplicació de l'article 155 embolica encara més la convivència. A més, els plans del líder del PSC passen per llançar-se a la investidura si els independentistes fallen en el seu intent, i encara que no aconsegueixi batre a Arrimadas. La candidata de Ciutadans no podrà concitar suports més enllà de socialistes i populars, mentre que Iceta pot permetre's aspirar al suport de tot el bloc constitucionalista més els comuns.

Però la carambola a la qual s'aferra el PSC és endimoniada, ja que els tres suports que requeriria serien d'enorme complexitat. Si Arrimadas queda per davant d'Iceta i aquest insisteix a no recolzar a qui etiqueta com a "immobilista", els taronges podrien pagar-li amb la mateixa moneda després. El popular Xavier García Albiol, amb l'ascens de Mariano Rajoy, recolzarà a qualsevol dels dos, però portar a la Generalitat el PSC pot minar al president del Govern la ja per si mateix tortuosa travessia d'aquesta legislatura en minoria, fent carranquejar la crossa d'Albert Rivera al Congrés.

Agressivitat creixent

Per neutralitzar aquesta amenaça, Ciutadans necessita no només ser la primera força constitucionalista, sinó també aconseguir una distància apreciable sobre el PSC, i que la suma entre taronges i socialistes superi clarament la d'Iceta i els comuns. D'aquí surt la creixent agressivitat dialèctica entre Arrimadas i Domènech, tractant d'empetitir el pes dels morats després de les eleccions. Si Ciutadans i el PSC acaben en empat tècnic, com vaticinava el GESOP, el candidat socialista guanyaria legitimitat com a presidenciable, tot i que encara li quedaria l'assignatura més difícil: els comuns. Pablo Iglesias li ha assenyalat el camí aquesta setmana: prohibit facilitar tota fórmula que inclogui al Govern el PDECat, Ciutadans o PPC.

Són les mateixes línies vermelles amb què Podem va dinamitar la investidura de Pedro Sánchez l'any passat, però aquesta vegada contrasten amb la voluntat expressada per Domènech de no ser el culpable d'una repetició electoral a Catalunya, escarmentats per haver aplanat el camí a la dreta amb aquell bloqueig. I el recent divorci forçat per Ada Colau amb el PSC fa presagiar que la brúixola morada orienta des de fa setmanes en direcció a ERC.

A falta del segon acte de la campanya, tensions i vetos atien el temor a una Catalunya ingovernable. Però ja advertia Maquiavel que "un príncep sempre té una raó legítima per incomplir les seves promeses".