31 d’oct 2020

Anar al contingut

L'Espanya (im)possible

Juancho Dumall

L'Espanya (im)possible

Enric Fontcuberta

Manuel Fraga Iribarne va popularitzar en plena Transició uns tirants amb els colors de la bandera espanyola. El fundador d’Aliança Popular, que en els seus anys de ministre de la Governació (1975-76) va combatre que la ikurriña onegés al País Basc, no va dubtar a apropiar-se fins i tot en la indumentària (en una «honesta peça», va dir en un debat al Congrés), dels colors d’un dels símbols de l’Estat imposat per Franco després de la guerra civil i inclòs en la Constitució democràtica del 1978.

Gairebé quatre dècades  després, el setembre del 2015, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, Miquel Iceta, van celebrar un míting electoral a Santa Coloma de Gramenet en què es va exhibir com a fons una gran bandera espanyola. Tal posada en escena va causar estupor en molts socialistes, gens acostumats a l’ús d’aquesta simbologia per a ells decididament antipàtica. Iceta, en un esforç pedagògic, va assenyalar que l’escut imprès sobre la bandera és «l’únic símbol federal que tenim».

Els dos exemples són il·lustratius que al país no hi ha un consens sobre els símbols nacionals. I no n’hi ha perquè tampoc existeix sobre la mateixa idea d’Espanya. El procés sobiranista català ha despertat un nacionalisme espanyol que s’ha expressat amb càntics («yo soy español, español, español», «¡Que viva España!») i lemes («España una y no cincuenta y una») que a bona part de l’esquerra li sonen a vells tics preconstitucionals.

Val la pena recordar que el Partit Comunista d’Espanya, el principal grup de l’oposició antifranquista, va assumir l’abril de 1977 que, per ser legalitzat pel Govern de Suárez, havia de col·locar la bandera bicolor de l’Estat espanyol al costat de la vermella comunista. «La bandera bicolor –va dir el llavors secretari general del PCE, Santiago Carrillo– no pot ser monopoli de cap facció política, i no podíem abandonar-la als que volen impedir el pas pacífic a la democràcia. Hem defensat la República i les nostres idees són republicanes. Això no obstant avui, l’opció no és entre monarquia i república, sinó entre dictadura i democràcia».

Però el cert és que cap militant comunista d’aquells temps enarborava aquella bandera. No li feien escarafalls, però, a la senyera, la ikurriña o la blanc-i-verda andalusa, per posar uns exemples.

Un invent de Franco

Andreu Claret, militant del PSUC en el franquisme i en els primers anys de democràcia, afirma que «Espanya apareix com una idea de dretes. Per això l’independentisme ha aconseguit ampliar el seu territori al de l’esquerra tradicional».  I afegeix que «a Catalunya s’ha estès la idea que Espanya és un invent de Franco. I això és un error, perquè Espanya és molt més que això».

Es pot dir que l’última formulació de la idea d’Espanya allunyada dels coneguts mites hispànics excloents (Don Pelayo, els Reis Catòlics, la Reconquista, el Descobriment d’Amèrica, l’imperi dels Àustries, etcètera) va ser la que va intentar la República de la mà de Manuel Azaña. Aquest va intentar construir una Espanya plural, allunyada dels odis atàvics, respectuosa amb les minories i reflectida en un Estat de dret que garantís la igualtat i la llibertat de tots els ciutadans. «Aquella Espanya que va intentar construir l’esquerra la van destruir el 1936 els antecessors dels que governen avui, i són molt pocs els que pensen recuperar-la», assenyala el professor Josep Fontana.

Per Andreu Claret hi va haver, no obstant, un altre intent: el de «l’avui tan criticada Transició». I assenyala la importància històrica del fet que Suárez portés a Catalunya el president Tarradellas abans que fos aprovada la Constitució del 1978. Així es feia un reconeixement explícit dels drets històrics de Catalunya. I afegeix Claret: «L’única sortida és tornar a això. Si alguna vegada es pot tornar a parlar d’Espanya a Catalunya serà mirant endavant, pensant en una Espanya multicultural. I si hi ha d’haver un patriotisme, paraula que a mi no m’agrada, haurà de ser multicultural. Si no, no funcionarà».

El patriotisme

Antonio Gómez Villar, professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona, veu un altre intent de donar un nou contingut al significant Espanya en la irrupció de Podem. «Des del primer dia, aquesta formació política es va articular a partir d’una apel·lació constant al patriotisme, al meu poble, la meva gent, la sobirania del meu país, etcètera. Amb això es va aconseguir mobilitzar les emocions col·lectives i disputar certa hegemonia simbòlica a la dreta». 

Però aquesta temptativa, admet Gómez Villar, «va xocar contra un mur. I és que Podem només ha pogut usar el significant pàtria en negatiu, assenyalant els que no són patriotes (els que s’emporten els diners a Suïssa, els que roben, els que provoquen desnonaments, els que posen els nens a estudiar en barracons, els que privatitzen la sanitat) però mai ha aconseguit apropiar-se del significant Espanya en les condicions d’hegemonia simbòlica actual. Alguns recursos retòrics de Pablo Iglesias als seus discursos en donen mostra: La pàtria es construeix als passadissos dels hospitals públics. Espanya és una cambrera que treballa deu hores al dia i quan arriba a casa li fa mal  l’esquena».

«El problema –prossegueix la seva reflexió Gómez Villar– és que el nacionalisme espanyol no és ni pot ser un moviment popular: és el mateix Estat. El simptomàtic crit de yo soy español, español, español revela la necessitat d’autoafirmació davant una identitat nacional, l’espanyola, que només és promoguda pels aparells de l’Estat».  
 
Si alguna cosa ha marcat el procés sobiranista català ha sigut la utilització de les banderes. L’estelada dels independentistes ha guanyat clarament la batalla a la senyera, defensada amb grans dificultats en temps de polarització com el símbol que uneix tots els catalans. Els balcons de pobles i ciutats es van omplir d’estelades, com a testimoni mut de l’anhel independentista. Però la sorpresa va ser que, davant el vertigen de la secessió per la via ràpida, han aparegut banderes espanyoles en balcons i, sobretot, al carrer, en la gran manifestació del diumenge 8 d’octubre i quatre dies després amb motiu de la festa nacional espanyola.
 
Doncs bé, el filòsof i investigador Reyes Mate busseja en el passat d’Espanya prenent com a punt de partida les banderes. «Bandera ve de bàndol o banda. I aquesta maledicció etimològica ha acompanyat la història de les banderes. La bandera expressa normalment identitats col·lectives construïdes des de l’exclusió, marcant fronteres. Aquesta afirmació és particularment veritat en la nostra història comuna». 
 
El filòsof es recolza en l’insigne assagista Américo Castro, que sostenia que «la malvivença entre els espanyols es remunta a traumes antics, com l’expulsió d’uns espanyols que eren jueus o moriscos, com a preu d’una moderna unitat d’Espanya». I afegeix Reyes Mate: «D’aquí venim. Aquest trauma torna, i torna encarnat en estelades o rojigualdas. ¿L’alternativa?, la que proposava Semprún als joves: posar els ulls a Europa. L’Europa que entre els anys 1914 i 1945 va fer l’experiència radical de la desraó dels nacionalismes, va entendre que el futur passava per crear un espai espiritual construït des de la llibertat i la raó. Encara no som aquí, però aquest és el camí».    

La derrota

El PSOE, partit central del sistema polític del 1978, també ha intentat reformular la seva idea d’Espanya, però ha sigut víctima en la seva pròpia estructura interna de les molt diferents sensibilitats al voltant de l’organització territorial de l’Estat. Després d’abandonar les seves posicions favorables al dret d’autodeterminació dels pobles ibèrics, Felipe González va plantejar una Espanya democràtica, autonòmica, tolerant amb la diversitat i amb una economia social de mercat. Però en molts moments els socialistes han mostrat un jacobinisme que no ha d’envejar res al del PP i s’han embarrancat en el debat de l’Espanya federal.

El desembre del 2010, després de la derrota electoral de José Montilla a Catalunya (i la primera victòria d’Artur Mas), el catedràtic de Filosofia Política i destacat militant socialista Antonio García Santesmases es preguntava per què havia fracassat l’esquerra en la seva idea d’articular una Espanya plural. «¿Per què hem sigut derrotats? Perquè, indòcils a un destí inexorable, el que pretenien els socialistes catalans, i preteníem els que els recolzàvem, era tornar a pensar Espanya amb la pretensió de superar l’eterna desconfiança; per això la seva derrota és la nostra. La d’una idea d’Espanya plural, i el que més ens preocupa del triomf dels dos nacionalismes [el català i l’espanyol] és que, com deia amb gran encert Pasqual Maragall, amb la seva concepció nacional i estatalista del món i amb la seva actitud de capficament, estan comprometent el futur d’Espanya». Unes paraules premonitòries.