Albert Roura, exdirector de comunicació del Barça: «Laporta ha apartat els socis de la propietat del club i l’hi ha ofert amb safata als fons d’inversió»

El mandat de Joan Laporta entre 2021 i 2026 el resumiria en una idea: ha apartat els socis de la propietat del club i l’hi ha ofert amb safata als fons d’inversió o als multimilionaris del món, especialment els dels Emirats Àrabs.

La continuïtat permetrà tancar fàcilment aquest canvi de mans de la propietat del club, dels socis als fons d’inversió o als multimilionaris globals. Només falten els últims passos. És qüestió de poc temps. El canvi que significaria apartar del poder Joan Laporta es pot convertir en l’última oportunitat, si és que encara hi som a temps, de revertir aquesta situació.

És el problema principal del club en aquest moment. La situació heretada, la venda desesperada i per molt temps dels principals actius del Barça (drets de televisió, ‘naming’ de l’estadi, contracte amb Nike, la venda de participacions en BLM…), un deute descontrolat, el poc rigor financer a l’hora de construir el nou estadi, del qual s’han disparat els costos (havia de costar 960 milions i ja va pels 1.200-1.300 milions, com a mínim), la construcció pendent del nou Palau Blaugrana, les estranyes i calamitoses inversions en Barça Studios, les comissions regalades (entre 50 i 100 milions) per a mitjancers que no han aportat cap valor al club… són alguns dels arguments que permeten deduir que els socis del Barça poden perdre fàcilment la propietat de l’entitat en un futur no gaire llunyà.

Mai se n’hauria d’haver anat. L’error va ser clamorós i encara no ens adonem del que ha significat la seva marxa per al Barça. El club s’ha fet més petit en aquests anys i ha quedat debilitat respecte al 2021, quan encara era jugador del FC Barcelona. A més, les formes que va exhibir el club en la marxa del jugador van ser una de les malapteses més vergonyoses de la història de l’entitat. Messi ha de tornar al Barça com més aviat millor per passar o ocupar el lloc que li correspon: el líder en el qual puguin inspirar-se tots els futbolistes del club, el dinamitzador econòmic que actuï d’imant perquè les principals marques del món vulguin invertir en el Barça i el cohesionador d’una massa social que recuperi l’orgull i la certesa de pertànyer, llavors sí, al millor club del món.

Al soci li impedeixen assistir a les assemblees, el club nega el vot telemàtic o per correu en aquestes eleccions, més d’11.000 socis que viuen fora de Catalunya o Espanya, li impedeixen consultar el cens de socis, l’obliguen a anar als jutjats per saber si el nou Palau Blaugrana estava inclòs en els 1.500 milions d’euros que l’Assemblea va aprovar al seu dia per construir l’Espai Barça, li apliquen uns preus desorbitats a l’hora de comprar una entrada que ja només estan a l’abast dels turistes que inunden cada vegada més l’estadi, li veten la grada d’animació, li imposen un franquista omnipresent a l’hora de dirigir l’entitat sabent que aquesta decisió indigna i humilia molts, intenten limitar al màxim qualsevol gest o element que identifiqui el club amb Catalunya, li debiliten les seccions… ¡I no passa mai res! Al soci el veig desmotivat i desmobilitzat. Un aficionat del Barça, sense més ni més, no té cap obligació amb el club. Disfrutar i res més. Però un soci ha d’estar al corrent de tot el que li passa a l’entitat i actuar. Se li deu respecte. Aquest esforç és imprescindible. Si no entén alguna cosa, ha de preguntar, si no li agrada alguna cosa, opinar, i si fa falta, queixar-se, protestar i exigir. I votar. Això si que és ser autèntic propietari del club.