Un sobtat atac de mal d'altura

Més de 1.000 periodistes acreditats i, arribada l'hora de la veritat, desconcertats davant la frase escollida per proclamar i desproclamar la independència

La bala que va matar Kennedy va fer menys girs inesperats que el procés, l'últim dels quals ha corregit la seva direcció a ulls de mig món

zentauroepp40491488 comparecencia de carles puigdemont para valorar los resultad171010222215

zentauroepp40491488 comparecencia de carles puigdemont para valorar los resultad171010222215

2
Es llegeix en minuts
Carles Cols / Barcelona

Dues hores abans de començar la sessió, el  Parlament ja estava més ple que la ruta sud-oest d’ascensió a l’Everest. Més de mil periodistes acreditats. No es veia el marbre del terra. El ple estava anunciat per a les sis de la tarda. La Rahola, a 10 minuts de l’hora prevista, ho deia entusiasta des de la tribuna de premsa de l’hemicicle, «¡Falten 10 minuts!», vaja, com Mallory i Irvine a 100 metres del cim del sostre del món el 1924. Al costat seu, un corresponsal estranger preguntava com havia de passar el que estava previst que passés. «¿Llavors no hi haurà votació?». Un parell d’entusiastes del procés tractaven de convèncer-lo que no calia, que el resultat de l’1-O era més transparent que l’aigua mineral. La conversa, interessantíssima, i el compte enrere de la Rahola van quedar sobtadament interromputs pel que, ja que la cosa va d’escalada, va semblar un sobtat atac de mal d’altura.

Tan ple estava el Parlament que en aquesta interrupció d’una hora no va ser fàcil veure l’anar i venir dels diputats de la CUP, que van anar de visita als despatxos de Junts pel Sí. No semblaven gaire contents. Perdó, contentes. Segur que no va ser una reunió amb pastetes de te.

La catàfora

Segons sembla, els van donar a llegir el text que duia preparat Carles Puigdemont. Total, que amb aquest suspens es va reiniciar el ple i, amb això, l’espera d’aquest instant en què Puigdemont havia de proclamar la independència. Després de set anys de procés se suposa que havia de ser una frase de pòster. El general Pierre Cambronne no va necessitar ni un parell de minuts per encunyar-ne una amb la qual ha passat a la història, «la guàrdia mor, no es rendeix», tot i que se n’hagi esborrat el «¡merde!» amb què la va encapçalar. La del president no va ser fàcil de caçar. «Assumeixo el mandat del poble de Catalunya perquè sigui un Estat independent». Això va dir. La col·loquen per analitzar en la pròxima selectivitat i suspenen més alumnes que amb la definició de catàfora. La CUP no va aplaudir.

Després va venir el que va venir. Sense temps per identificar si allò era la proclamació formal de la independència, va dir que quedava en suspens. La bala que va matar Kennedy va fer menys girs inexplicables que el procés.

Notícies relacionades

Tan desconcertant va ser la sessió que l’oposició que fa un mes va sortir del ple en comandita quan es van aprovar les lleis del referèndum i desconnexió va respondre al president com si haguessin assistit a sessions plenàries diferents. Miquel Iceta no es va acarnissar, no va practicar el que en argot militar es coneix com explotació de l’èxit, perseguir i escombrar l’enemic en retirada. Inés Arrimadas, sí, bastant, ja que havia anat al Parlament amb la seva cada vegada més recurrent tot i que sempre eficaç kit de Madelman oposició, ja saben, tots els complements que la joguina estrella d’Indústries Madel, pels 70, incloïa a la caixa. Va mostrar el seu passaport, que va dir que no vol haver d’usar per anar a veure la seva família a Andalusia.

Catalunya és un país estranyament sentimental. Guarda objectes rars. La ploma amb què Artur Mas va firmar la convocatòria del 9-N la conserven al Museu d’Història. Les sabates que duia Jordi Pujol quan va jurar el càrrec per primer cop estan en algun lloc de l’avui inexistent Museu del Calçat. La qüestió és, ¿què guardar del ple del 10 d’octubre?