Un procés dins del procés

El 12 de maig del 2010 Rodríguez Zapatero es va rendir davant la crisi que havia negat durant dos anys i va decretar les més grans retallades en matèria social de la història d’Espanya. L’Ajuntament de Barcelona (quan faltaven dies per a la seva consulta de la Diagonal) i la Generalitat de Montilla van haver de fer el mateix. Tres administracions socialistes.

A l’esquerra del PSC se li va obrir alsehores el cel. Després de 20 anys, des de la caiguda del mur de Berlín, predicant al desert la història els somreia i apareixia un futur com a principal referència de les esquerres. I llavors (juliol del 2010) va venir la sentència del TC sobre l’Estatut del 2006 i el procés. Adeu nonata hegemonia.

La recerca d’un discurs sobre el procés independentista per part d’ICV i successors és, en si mateix, un procés per si mateix. La por a veure’s succionat per l’independentisme, per un costat, i l’immobilisme del PP, de l’altre, ha provocat els pitjors maldecaps als seus líders.

El 9-N d’Herrera.

EL 9-N D'HERRERA

La primera gran pedra de toc va ser el 9-N, que els de Joan Herrera pensaven com superar sense grans danys a l’espera que les majories canviessin a Madrid. Eren els temps del fulgurant inici de Podem i l’horitzó apareixia lila.

Impossible el referèndum, ICV va advocar per la consulta no vinculada. I quan el TC va començar a dictar sentències i amenaces i Artur Mas va passar al succedani de la consulta, Herrera es va apartar de l’esdeveniment.

Notícies relacionades

Pressupostos de Catalunya: les grans infraestructures pactades amb eufemismes

La Moncloa i les federacions del PSOE més crítiques amb ERC beneeixen els comptes catalans

Tornarien més tard, quan es va intuir que la gent sortiria en massa per tot Catalunya esperonada per les accions del Govern del PP. Fidel a l’ambigüitat obligada per l’hetedoròxia de les bases en aquest assumpte, Herrera va votar Sí-No en l’alambinada pregunta del 9-N. La seva companya en el lideratge, Dolors Camats, va anunciar el seu Sí-Sí.

El colauisme, que va néixer per acabar amb la vella política (la del tacticisme electoral), va devorar ICV. Ara, corren els vídeos d’una assilvestrada Ada Colau prometent ser més sobiranista i més desafiadora amb l’Estat que Convergència. I on abans hi havia ICV-EUiA, avui hi viuen Podem i la seva filial Podem Catalunya; Catalunya en Comú que és la suma d’una sèrie de partits, entre ells, Barcelona en Comú, i també ICV i EUiA. Tots aquests actors compten amb posicions diferents sobre l’1-O. Des de la voluntat de participar-hi, d’EUiA, i votar sí de Gerardo Pisarello fins al boicot subliminal que demana Pablo Iglesias. De la crida a la participació d’Albano Dante Fachin al wait and see (espera i mira) fins al setembre de Xavier Domènech i Ada Colau. Pur processionisme dins del processionisme. H