PERFIL

Carme Chacón, cor socialista

L'exministra es va rebel·lar amb tanta força contra la seva patologia com contra els obstacles en la seva carrera política

 

  / AGUSTÍN CATALÁN

Es llegeix en minuts

Ningú podrà oblidar la seva imatge el 2008. Després de ser elegida la primera ministra espanyola de Defensa de la història, passava revista a les tropes embarassada. Res de tot això es podia imaginar aquesta socialista de cor quan, amb només 16 anys, va entrar a les Joventuts Socialistes de Catalunya. El compromís polític li venia en els gens. A la mateixa edat que la Carme va entrar en el planter socialista, el seu avi, Francisco Piqueras, ja havia participat en la revolució anarquista de Barcelona. Posteriorment va ser líder de la CNT i va sobreviure a la guerra, als camps de concentració i a la clandestinitat.

La filla del bomber Jesús Baltasar Chacón, emigrant andalús, i l’advocada Esther Piqueras va ser educada com «una supervivent». La seva mare li deia que tot li seria més difícil per ser dona, segons va explicar ella mateixa a la seva primera entrevista amb EL PERIÓDICO el 3 de gener del 2003. L’estiu d’aquell mateix any, insistia: «La meva mare m’ha educat com una supervivent. M’ha deixat molt clar que la meva vida, per ser dona i d’esquerres, seria molt més dura que la d’un home, i molt més que la d’un home de dretes. Això m’ha fet racional, lluitadora i apassionada».

el Bàsquet i el Miquel

Però la vida li va clavar una clatellada aviat, el mateix dia que va arribar prematurament al món. Aquell 11 de març de 1971, els metges la van donar per perduda per un problema cardíac. Va derrotar el diagnòstic i els seus pares li van posar Carme al cap de dos dies. La nena Chacón volia ser cirurgiana de gran, influïda potser pels records de les visites a l’hospital. L’adoració que sentia pel pare no la va confondre, no va voler ser mai bombera, tot i que va acabar estudiant Dret i posant-se en política.

Es definia com una «hiperresponsable» que mai se sortia del guió, segurament del que dictava la seva mare. Quasi no es prodigava pel bar de la facultat, i menys encara per les discoteques, però sempre puntualitzava: «M’he perdut el que m’he volgut perdre». Per més que els metges li van aconsellar «tocar el piano o fer-se monja», hi va haver dues coses que no es va voler perdre: fer esport i ser mare. Primer es va afartar de córrer d’un costat a l’altre de la pista de bàsquet, com a jugadora i després com a entrenadora fins als 23 anys. I més tard va arribar el seu únic fill, el Miquel, de 8 anys.

Notícies relacionades

Dos aspectes que parlen d’una persona que va encarar amb rebel·lia els obstacles del camí, tot i les 35 pulsacions a les quals li bategava el cor. Amb aquella normalitat va relatar el 2011 la seva cardiopatia congènita: «Tinc un ventricle obturat en un cor que està al revés, però faig una vida totalment normal». Una malaltia consistent en una transposició de grans vasos sanguinis que pateixen unes 100.000 persones a Espanya.

Tenia fama de freda i distant, però també de conviccions fèrries. Per això va generar enrenou a l’arribar amb un vestit jaqueta i pantalons, estil esmòquing, a la tradicional festa de la Pasqua Militar, en què les dones protocol·làriament porten vestit.