Toño Alonso sí que era molt estimat

Aquest és un dels moments en què els maleïts tòpics provoquen el temor que el lector pensi que sempre és igual, que es diuen sempre les mateixes coses quan algú mor. Tant se valen els tòpics, perquè José Antonio Alonso (28 de març de 1960 - 2 de febrer del 2017) sí que era una bona persona, sí que era honest, sí que era lleial i molt estimat.

Toño Alonso estimava la vida, va disfrutar i va patir intensament. Pocs saben a més que era tímid, molt tímid. Discret i reservat, molt poques persones més enllà de la seva família coneixien la gravetat de la seva malaltia que se l’ha emportat als 56 anys. Als qui ens consideràvem els seus amics ens deixa aquell sentiment de tristesa i ràbia que fa preguntar-te per què la bona gent ha d’abandonar-nos tan aviat. El respectàvem i l’estimàvem perquè no va fer mai mal a ningú i perquè sempre va respectar els altres.

Sí, era amic de l’ànima de José Luis Rodríguez Zapatero des de nen, però no va fer servir mai l’amistat amb el president del Govern. Ni en va presumir. Mai li va demanar res. Al contrari, sempre li va fer vergonya que se’l considerés només 'amic de' i aquesta va ser una de les raons per les quals es va guanyar el respecte de tot el PSOE.

Va ser ministre de les dues carteres d’Estat i en les dues va aplicar l’honestedat, la discreció i el sentit del deure amb el seu país com a normes bàsiques. Toño Alonso creia profundament en l’Estat de Dret i exercia un patriotisme profundament arrelat en el respecte a la pluralitat i a la igualtat d’oportunitats.

Quan Zapatero li va demanar que dirigís el Grup Socialista (març del 2008 - febrer del 2012), va acceptar per lleialtat personal i compromís amb el PSOE. Va ser la convulsa segona legislatura de Zapatero, en què la crisi més forta des de la segona guerra mundial va portar el Govern i el partit a viure moments molt durs. I Toño va aguantar. D’altres en les seves circumstàncies se n’haurien anat, perquè tenia vida i carrera professional més enllà de la política. Va aguantar sense ser això que es defineix com un polític professional per lleialtat i compromís. No era dels que deixen el vaixell quan creix el temporal.

Mai va participar en conspiracions internes, mai va anar contra ningú. Pausat i tímid però ferm en les seves conviccions, va deixar la política quan Zapatero va deixar de ser secretari general del PSOE (febrer del 2012).

Toño Alonso sempre va ser el millor de la classe. Va néixer a El Crucero, a Lleó, un barri obrer. Va estudiar Dret a la Universitat de Lleó, sempre amb beques que obtenia gràcies a les seves excel·lents notes. Als 25 anys ja era jutge i als 28, magistrat. Va ser portaveu de Jutges per a la Democràcia i vocal del Consell General del Poder Judicial, càrrec que va deixar el 2004 a l’acceptar ser el cap de llista del PSOE a Lleó, la seva estimada terra, en les generals del 2004.

Cerebral i apassionat, encara que sembli contradictori. Li agradava jugar a escacs i tocar la guitarra i les dues coses se li donaven bé. Era Zapatero qui explicava a tothom les partides d’escacs a què jugaven des d’adolescents, però ell no deia res, ni qui guanyava ni qui perdia. Si li preguntaves,  responia amb un somriure murri.

Va deixar la política amb la discreció amb què va arribar. Mai va presumir de res i l’únic que de veritat li importava era l’amor dels seus.

Notícies relacionades

Mor José Antonio Alonso, ministre de Defensa i Interior amb Zapatero

L’Audiència delibera si allarga la presó de Villarejo

Aquest cop serà gairebé impossible trobar algú que retregui res a José Antonio Alonso ni tan sols en veu baixa, perquè és veritat que era bona persona. Els qui el vam conèixer l’estimàvem i el respectàvem. 

* Angélica Rubio va ser membre del Gabinet de Zapatero del 2000 al 2011