La primera gran moguda

El 1976, Sant Boi va servir d'escenari de la primera commemoració de la Diada tolerada des del final de la guerra civil

Milers de catalans van enfonsar les previsions del Govern predemocràtic

 

  / AGUSTÍ CARBONEL

5
Es llegeix en minuts
Andreu Farràs
Andreu Farràs

Periodista. Guionista d‘El 23-F desde dentro’ (premi Ondas 2001) i coautor d‘El 23-F a Catalunya’

ver +

Espanya encara no havia celebrat eleccions democràtiques des de la guerra civil. No feia ni deu mesos que el general Francisco Francisco Franco reposava sota una llosa de granit de 1.500 quilos al Valle de los Caídos. Els seus hereus i marmessors –amb Joan Carles I, Adolfo Suárez i l’Exèrcit al capdavant– actuaven amb una barreja de nostàlgia pel passat, prudència en el present i preocupació pel futur. El 1976, eren enormes les pressions socials, polítiques i diplomàtiques perquè el règim s’homologués com més aviat millor amb les democràcies occidentals. 

 La temperatura de l’olla era preocupantment alta al País Basc –amb ETA en ple creixement– i a Catalunya, les dues «regions» més desafectes. S’havien d’obrir aixetes per evitar una explosió de conseqüències imprevisibles. I una de les proves de foc que va haver de superar el postfranquisme va ser la Diada d’aquell 1976, dos mesos després que Suárez substituís l’'ultra' Carlos Arias Navarro. La concentració va ser tolerada després de tenses negociacions i es va convertir en la primera manifestació democràtica multitudinària celebrada a Catalunya des del final de la contesa de 1936. 

LA LLUITA PEL CATALANISME

Organitzacions polítiques, sindicals, socials i culturals de tota mena, il·legals moltes d'elles, aglutinades al voltant de l'Assemblea de Catalunya o el Consell de Forces Polítiques i sota el comú denominador de la lluita per la democràcia i el catalanisme, van sol·licitar a les autoritats permís per convocar una concentració commemorativa de l'Onze de Setembre. Es van entaular negociacions entre delegats d'aquestes formacions i el Govern. El representant d'aquest va ser Salvador Sánchez Terán, governador civil de Barcelona, un càrrec en aquells moments amb temibles poders. El plàcet de Madrid a qualsevol acord havia de donar-lo el ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, del sector blau de l’Executiu i de qui deien que no havia baixat d’un cotxe oficial des que estudiava i es va afiliar al falangista Sindicato Español Universitario.                                       

Hi va haver moltes reunions.  Algunes van acabar a les quatre de la matinada

Hi va haver moltes reunions. Algunes van acabar a les quatre de la matinada. Els organitzadors pretenien que la concentració tingués lloc al centre de Barcelona. De fet, van difondre pasquins convocant la ciutadania al parc de la Ciutadella, on va estar la seu del Parlament durant la República. "Ni parlar-ne", va dir Terán. Va proposar Moià, la localitat on va néixer Rafael Casanova. "Massa lluny de la capital", van al·legar els antifranquistes.. L'historiador Josep Benet,Josep Benet un dels representants de l'Assemblea, va proposar Sant Boi de Llobregat, el lloc on reposen les restes de qui de qui va ser conseller en cap durant el setge de Barcelona el 1714. «Acceptat», va dir Terán, convençut com Martín Villa que pocs s’acostarien a una població més mal comunicada que la capital catalana. Tot i així, Manuel Fraga, fundador d’AP i del PP, li va notificar el seu malestar perquè hi havia "massa apertura a Barcelona".

També hi va haver estira-i-arronsa entre els mateixos organitzadors per decidir qui sortiria a la tribuna. Després d’algunes disputes d’egos, es va acordar que parlarien el convergent Miquel Roca Junyent,Miquel Roca Junyent en nom del Consell; l’independent i independentista Jordi Carbonell, per l’Assemblea, i el militant de la Lliga Octavi Saltor, en representació dels 'no alineats' en cap de les dues plataformes opositores. La inclusió de Saltor pretenia visualitzar que l’acte estava obert també als catalans menys crítics amb el franquisme. 

Terán els va trucar a tots tres per advertir-los que no toleraria cap insult "al Rei o a l’Exèrcit" ni que es referissin a Espanya com a "Estat espanyol" ni que es donés excessiu protagonisme al missatge que Josep Tarradellas remetria des del seu exili francès, "perquè seria reconèixer de facto la Generalitat". A més a més, dels anuncis de la convocatòria de la Diada havia de desaparèixer l’expressió "nacional". Molts anys després, el Tribunal Constitucional denegaria una cosa semblant de l’Estatut. Els convocants van complir els requisits, excepte Carbonell (anys més tard president d'ERC),Carbonell  que va parlar de l'"Estat espanyol". 

LES PREVISIONS DE TERÁN 

Terán es va equivocar completament en les seves previsions. Aquella tarda, la plaça de Catalunya de Sant Boi va quedar petita per als milers de catalans d’origen i d’adopció que van respondre a la crida. Feia dècades que no es veien tantes senyeres juntes. Hi va haver, com després seria habitual, guerra de xifres. Els més optimistes van comptar 100.000 assistents. El Govern Civil va precisar a la nit que en van ser 22.000. Però, anys més tard, Terán reconeixeria que "hi havia 8.000 persones més als voltants de la plaça".                                        

                                                                                                                                                                                        A la tribuna, fins i tot Miquel Roca va ser vehement. "La ruptura és inevitable si volem conquistar les llibertats" 

Notícies relacionades

A la tribuna, fins i tot Miquel Roca va ser vehement. «La ruptura és inevitable si volem conquistar les llibertats», va proclamar l’ara advocat de la infanta Cristina de Borbó. Saltor va ser tímidament escridassat per citar un empresari i un versicle de l’Evangeli.

I el més aplaudit va ser Carbonell. Professor expulsat de la universitat, torturat per la policia, enviat a la presó i reclòs a la infermeria penitenciària per cometre "la bogeria" de declarar només en la seva llengua materna, va encunyar allà la seva cèlebre frase "que la prudència no ens faci traïdors". Potser és exagerat afirmar que a Sant Boi va començar tot. Però aquella manifestació va representar un punt d’inflexió inesborrable de la política catalana perquè el seu unitarisme i la seva pluralitat es tornarien a repetir molt comptades vegades.