Albert Rivera: "Rajoy vol la gran coalició amb el PSOE per tapar la corrupció"

–El 26-J es jutjarà la gestió que han fet els partits i els seus líders dels resultats del 20-D. ¿Qui és, a parer seu, el principal responsable de la repetició electoral?

–Hi ha dos responsables: Rajoy, que va dir no al Rei i va renunciar a intentar formar govern, i Pablo Iglesias, que va dir no al pacte PSOE-Ciutadans i va bloquejar la legislatura.

–¿Quin sentit tenia un acord que només sumava 130 vots?

–No ens ho agrairan ni a nosaltres ni al PSOE, però aquell pacte permetia desencallar una situació constitucionalment molt complicada, per a Espanya i per al Rei, a resultes del no de Rajoy. Els 130 vots no eren suficients, excepte que el PP o Podem s’abstinguessin...

–Era difícil que el PP s’abstingués: el pacte revocava el llegat de Rajoy.

–Vaig demanar per carta a Rajoy una reunió per explicar-li l’acord i parlar del que li agradava del pacte i del que no. Ni em va rebre. Després vam proposar una taula a tres amb PSOE, Ciutadans i PP, i tampoc. S’ha de recordar que el PP va perdre quatre milions de vots el 20-D. Mesures com la despolitització de la justícia, la lluita contra el frau fiscal o la renúncia a apujar la pressió fiscal a la classe mitjana treballadora potser no els agradaven als dirigents del PP, però sí a molts dels seus votants del 2011. El problema és que no hi va haver ni la possibilitat de negociar-les, perquè el PP es va tancar en banda.

–El veto recíproc entre Ciutadans i Podem també ha contribuït a la repetició de les eleccions. Els vetos casen malament amb l’esperit de la Transició que vostè tant invoca...

–La Transició va servir per emprendre una nova etapa democràtica, però després s’ha de governar. Amb Podem és possible avançar en la regeneració democràtica, però no compartim el model de país ni de Govern. Podem planteja un augment de la despesa pública de 65.000 milions, apujar la pressió fiscal a la classe mitjana treballadora i la ruptura de la sobirania nacional amb el referèndum d’independència.

–¿Un dels objectius de Ciutadans de cara al 26-J és impedir que governi Podem?

–No és l’objectiu, però sí que serà una de les conseqüències del nostre creixement. El principal objectiu és que Espanya canviï: el motor del canvi és més potent que el de la por a segons quines coses. Defensem un canvi, però a millor, mentre que Podem vol adscriure els jutges a la majoria social i controlar els mitjans de comunicació.

–En la campanya, vostè va jugar a l’equidistància entre els dos grans partits. ¿Què el va portar després a inclinar la balança cap al PSOE?

–Una cosa sorprenent: que Rajoy no va plantejar mai un pacte de govern amb Ciutadans ni amb el PSOE. Quan ell renuncia a la investidura, totes les mirades es fixen en el PSOE, amb el qual podíem col·laborar perquè és un partit constitucionalista i tenim un espai comú en polítiques socials, econòmiques i de regeneració. La diferència és que Rajoy va dir no al Rei i Sánchez va dir sí. I, mullant-me de cara al futur, estic convençut que Espanya només sortirà d’aquesta si PP i PSOE entenen que no es pot ajornar més l’agenda de reformes i de regeneració.

–Ciutadans es va nodrir de votants del PP penedits que potser se n’han penedit ara pel seu pacte amb Sánchez. ¿Tem que el vegin com una crossa del PSOE?

–Seria absurd, tant com veure Ciutadans com una crossa del PP perquè governem amb ells a diverses comunitats i províncies. Els votants del PP entenen que, sense majories, hi ha d’haver acords transversals. En aquest dilema, la decisió està en mans dels espanyols, que hem firmat els millors capítols de la nostra història quan ens hem posat d’acord, però també els pitjors, quan la societat s’ha dividit en bàndols. Jo aposto per l’acord i el canvi com a eixos fonamentals d’aquesta nova etapa, en què Ciutadans pot ser francament determinant.

–La paradoxa és que si el PP i el PSOE es posessin d’acord, Ciutadans seria prescindible.

--Si el nou Govern vol garantir la sanitat i reformar l’educació i la justícia, jo em quedo a l’oposició tranquil·líssimament. Però el full de ruta de Rajoy és de tot menys reformista: vol una gran coalició amb el PSOE per mantenir el que no funciona i per tapar la corrupció. Aquesta és la meva gran diferència amb Rajoy: que ell creu que tot va bé, que no s’ha de canviar res i que ell ha de ser el president.

–Vostè deixa molt clar que amb Rajoy no és possible l’acord...

–La pregunta que s’ha de respondre és si hi ha algú més important que el seu país. ¿Algú pot dir que la seva cadira és més important que donar un govern a Espanya? La meva cadira no serà un problema; espero que la dels altres tampoc ho sigui. Estem en un final d’etapa, i qui fa 35 anys que està en política no pot liderar la nova etapa. Rajoy ha tingut majoria absoluta per canviar-ho tot, però no ha fet res. Estic convençut que els dirigents del PP se sumaran a aquests canvis que els seus votants demanen.

–Brussel·les exigeix a Espanya un ajust de 8.200 milions després del 26-J. ¿D’on retallaria Ciutadans?

–Estem ajustant a l’euro la memòria econòmica del nostre programa, perquè si governem s’ha de poder aplicar. El 20-D vam proposar rebaixar l’IRPF i modificar l’IVA, mesures que caldrà ajornar pel forat de més de 13.000 milions d’euros que ha deixat el PP. La baixada d’impostos haurà de ser més progressiva, i cap al final de la legislatura. Per a l’ajust de 8.200 milions que ens demana Brussel·les, proposem suprimir les diputacions, on el 60% de la despesa es destina a càrrecs de confiança i estructures polítiques, i que els beneficiaris de l’amnistia fiscal del PP tributin al 10%, enfront del 3% que van pagar. Prefereixo fer reformes que retallades, perquè a l’Estat del benestar ja no hi ha marge. No s’ha de retallar en el futur.

    

–Ciutadans fa bandera de la regeneració, però està patint un degoteig de dimissions per escàndols de corrupció o ombres ètiques com les dels papers de Panamà...

–Com vostè entendrà, qui té empreses a Panamà no és que no ho sàpiga jo; és que no ho sap ningú. Més que corrupció política, es tracta d’una qüestió ètica. Els càrrecs que en tenien van dimitir sense donar-nos temps a reaccionar. En general, els pactes anticorrupció que hem firmat estan funcionant.

–El finançament de Ciutadans suscita dubtes per la gestió centralitzada de les subvencions locals.

--Les finances les gestiona cada grup municipal, però hem de vigilar-les perquè estem obligats a consolidar la nostra comptabilitat. No volem que ens passi com al PSOE ni com al PP, que té imputats 9 de cada 10 regidors de València. Al final sempre et demanen comptes com a partit nacional.

–Li retreuen, per exemple, que Ciutadans endossés al grup autonòmic de Madrid despeses d’hotel d’una nit electoral.

–Només hi va haver una diferència de criteri comptable, perquè la Cambra de Comptes estima que a partir de la mitjanit ja no es considera període electoral. Nosaltres hem acceptat aquest criteri i hem pagat la despesa des del partit. Això és tot.

–Tenint en compte aquestes informacions que es van publicant, enfrontar-se al PP comporta conseqüències...

–Si un vol demanar explicacions n’ha de donar, i per tant assumeixo perfectament que vostè o qualsevol em pregunti tot això. El que crida l’atenció és que pretenguin enarborar la bandera de la transparència els que s’emporten els diners entre sobres i puros, tenen tots els seus tresorers imputats –un, amb 48 milions a Suïssa– i que, en definitiva, estan de corrupció fins al coll.

    

–Des de la distància, ¿en quin estat veu el procés sobiranista?

–Quan em vaig reunir amb el president Puigdemont li vaig proposar que la Generalitat participés en la reforma de la Constitució i en el debat sobre el finançament autonòmic, i em va respondre que no el liderarien, però hi serien. El camí cap a la independència ha perdut el principi de realitat, perquè els catalans tenim els mateixos problemes que la resta dels espanyols. La independència és un carreró sense sortida que divideix la població en dos.  Ara bé, des de l’Estat s’ha de seduir, s’ha d’explicar, s’ha de comunicar. Crec que això és el que li ha faltat al Govern del PP, que ha pensat que els problemes se solucionaven deixant passar el temps. No pots fer una migdiada per resoldre els problemes. S’ha de treballar: parlar amb qui no pensa com tu, venir més a Catalunya, escoltar, proposar i participar. S’ha de fer que Catalunya se senti part d’Espanya. Els catalans, sobretot els que no som independentistes, trobem a faltar també una presència més gran de l’Estat i del Govern a Catalunya. Jo sóc relativament optimista, sempre que aconseguim majoria molt àmplia que pugui fer certes reformes de la Constitució. 

Notícies relacionades

La pregunta de Pedro Sánchez a Albert Rivera

La pregunta de Pablo Iglesias a Albert Rivera

–¿Una reforma constitucional que reconegui la realitat nacional de Catalunya, o ni tan sols això?

–Em preocupa que aquest sigui el debat. Potser m’equivoco, però la meva sensació és que a l’independentista tant li fa això de la realitat nacional: el que vol és la independència. I al que no ho és, i parlo també per mi, el molesta que l’únic debat sigui el de la realitat nacional, perquè fa una sensació de certa esterilitat. És millor respectar el sentiment de catalanitat o d’espanyolitat de cadascú, oblidar els debats semàntics i construir un projecte atractiu en què Catalunya formi part d’Espanya i evolucioni amb ella. Proposo aparcar els temes que ens divideixen, posar a sobre de la taula els que uneixen i, a partir d’aquí, començar a construir junts.