Assaig de casament a la sala roja

Va ser com un assaig de casament. Amb el seu simbolisme, la seva cerimònia i els seus rituals per dotar de solemnitat davant les càmeres de televisió a una trobada que, per multitudinària, tenia més de celebració matrimonial que no pas de reunió per negociar un govern. Al matí, el padrí sobrevingut, Alberto Garzón, va donar a conèixer el lloc. La sala Sert del Congrés --pel pintor català Josep Maria Sert-- però que tothom coneix com la “sala roja”. Somriure del destí. Casualitat. Premonició. La interpretació és lliure. Però el protocol no.

Els de Garzón van avançar al migdia els llocs que havia d'ocupar cada convidat a la taula, amb un organigrama en què Podem i PSOE ocupaven llocs centrals. I, també com en els casaments, amb convidats extra que apareixen invocant vincles de família remota. Vuit negociadors en nom de Pablo Iglesias. Cinc per Pedro Sánchez -no hi va assistir José Enrique Serrano-, quatre més de Compromís i, finalment, IU, que té dos diputats però cinc representants asseguts a la taula.

L'hora es va fixar a dos quarts de cinc. Hi va haver intents perquè fos abans, però no hi havia manera. Alguns diputats allargaven el cap de setmana a les seves províncies i calia esperar-los. Altres volien reunir-se abans per homogeneïtzar discursos i va haver qui es va assabentar que hi estava convidat per la premsa, però va decidir no considerar-ho un signe inquietant.

PODEM S'AVANÇA

Notícies relacionades

¿Reunió o assemblea?

Iglesias: "El referèndum no és una línia vermella, és una proposta. La millor"

S'acostava l'hora. Ja hi eren els fotògrafs. El ritual establia que els grups entrarien per ordre de menor a major, pujant per l'escala de cargol -anomenin-ho metàfora-. Va arribar Garzón, amb gest d'orgull. Al cap i a la fi si aquesta negociació és possible és gràcies a aquella carta que va enviar dijous als líders del PSOE, Podem i Compromís per veure si Pablo Iglesias dóna el ‘sí ho vull’ abans que ho faci Albert Rivera.

El segon a arribar havia de ser Compromís. I no obstant, caos. Podem es va avançar. Per a empipada i bronca d'IU, Íñigo Errejón i els set podemistes van ignorar l'escala, el cargol, els ritmes lents i el protocol. Van arribar de cop i volta, fidels al seu estil, a l'ascensor que ningú els esperava per a desconcert general. Es va haver de parar corrents els valencians per demanar-los disculpes i pregar-los que esperessin, que els morats se'ls havien colat i estaven posant per als fotògrafs. I al final, sí, els negociadors de Sánchez. Amb els seus somriures, les seves carpetes i les seves promeses. Es desconeix si l'anell el portaven ells o José Enrique Serrano, que negociava en un altre saló, sense fotògrafs, sense cerimònia i sense convidats. Amb els de Rivera.