La guerra dels rellotges

Jornada final i amb doble sorpresa de la primera ronda de contactes empresa per Felip VI al voltant de la investidura. El líder de Podem, Pablo Iglesias, va obrir el dia oferint un Govern amb PSOE i IU en què ell posaria diversos ministres –incloent-se ell maeix com a vicepresident i el català Xavi Domènech com a responsable d’una cartera plurinacional– i un dens full de negociació amb tot tipus d’assumptes, també el referèndum a Catalunya, però «sense línies vermelles». Cop d’efecte i amb efecte, fins al punt que va noquejar un partit socialista que va haver de sobreposar-se de la impressió causada per l’anunci com va poder i va precipitar que Mariano Rajoy fes un pas al costat per declinar, almenys de moment, l’encàrrec d’investidura. Malgrat que Felip VI va arribar a proposar-l’hi.

És cert que Rajoy feia dies que esfullava la margarida i que una part rellevant del seu partit no entenia que el seu cap estigués disposat, com havia suggerit, a sotmetre’s a un primer intent de ser investit. A alguns càrrecs populars els espantava que anés sense avals «a un aquelarre», i advocaven per la renúncia o per guanyar temps per forçar que Pedro Sánchez s’exposés al Congrés ja i es «cremés». Fins i tot l’últimament silent Esperanza Aguirre va aixecar la veu per instar el seu líder a cedir la presidència del Govern, si era la condició per aconseguir un pacte amb PSOE i Ciutadans que impedís als morats tocar poder.

Mariano Rajoy, aquesta vegada sí, ha escoltat la queixa d’alguns companys. S’aferra a una petició de temps mort en un partit definitiu per a Espanya, per a ell i el seu futur polític i que té difícil guanyar. No ho amaga. Però no es dóna per vençut o busca substitut/a. Ara busca ajornar el compte enrere per repetir eleccions. «En aquests moments no solament no tinc una majoria de vots a favor; tinc una majoria absoluta acreditada en contra», va plantejar a la Moncloa. El president en funcions, doncs, declara la guerra dels rellotges i maniobra in extremis per forçar una altra ronda de negociacions que, inevitablement, coincidirà amb la segona ronda de contactes que obrirà el cap de l’Estat. A partir de dimecres.

PRESSIÓ A TORT I A DRET

Després d’aquest frenètic divendres de gener el país queda en pause. L’equip de Pedro Sánchez intenta recuperar la calma i imposar-la dins i fora de les seves files. No serà pas fàcil. Tots els ulls es fixen ara en el secretari general del puny i la rosa. Pren vigència la dita hi ha mirades que maten (políticament) o que voldrien fer-ho. La pressió li arriba per la dreta (PP i C’s) i l’esquerra (Podem i IU) de l’arc polític. Per la dreta i l’esquerra del seu propi exèrcit, el més perillós, i en vigílies d’un comitè federal fixat per al dissabte 30.

«S’assembla [l’oferta d’Iglesias] molt més a un intent d’humiliació al PSOE que a una voluntat real de negociar res», va opinar Eduardo Madina en un tuit. «O govern del PP o eleccions», havia sentenciat ja dijous Alfonso Guerra a la revista Tiempo. «Per arribar a un acord amb un partit el primer que s’ha de fer és respectar els seus dirigents, els seus militants i, per descomptat, els seus votants. I després tenir un projecte polític per a Espanya», va proclamar Alfredo Pérez Rubalcaba al seu compte de  Facebook.

L’entorn de Sánchez i ell mateix intenten eludir el debat a casa i es concentren en la possible investidura, a fer front a la pinça amb forma de crono que amb més o menys voluntat han acabat formant un Rajoy que opta per no precipitar-se i un Iglesias que exigeix celeritat. «La decisió de Rajoy és més pròpia d’un antisistema que d’un president en funcions […] Si no pot afrontar la seva decisió, se n’hauria d’anar», va emfatitzar el secretari d’Organització del PSOE, César Luena, minuts després de la compareixença monclovita.

DE SOMRIURES I MISSATGES

Notícies relacionades

Alberto Garzón, disposat a negociar un Govern amb el PSOE i Podem

Iglesias proposa un Govern de coalició a Sánchez i Garzón

Al migdia, havia sigut el seu secretari general qui havia frenat les ànsies negociadores dels podemistes. Perquè també entre Sánchez i Iglesias, entre Pedro i Pablo, com es diuen entre ells, hi ha guerra de temps. El socialista aposta per esperar per negociar que Rajoy tiri, de veritat, la tovallola. El podemista considera que no fa cap falta i que s’ha d’avançar. També hi ha ressentiment per les formes en què es va difondre la proposta morada. «El Rei ha sigut qui m’ha informat sobre aquesta proposta. Vaig entrar a la Zarzuela sense govern i pel que he vist ja tinc tots els ministres homes i dones nomenats», va ironitzar Sánchez davant de la premsa, refugiant-se en un to fronterer entre la crítica i l’humor.

Tampoc va agradar gaire l’auguri que li va dedicar al seu potencial soci. «Que sigui president és un somriure del destí que m’haurà d’agrair», va deixar anar Iglesias, encara que minuts després li va enviar un missatge per convidar-lo a debatre la seva oferta. Malgrat els desaires i la intencionalitat d’agafar-lo amb el peu canviat en un camí que no ha fet més que començar, Sánchez va respondre, va reclamar calma, respecte als procediments i va emplaçar el seu interlocutor a parlar el cap de setmana. El primer pas per a un govern d’esquerres,  un cop sentit tot, exigirà sincronitzar rellotges.