Cap a la pròxima estació

«Les metàfores ferroviàries m'inquieten molt. No sé si parlen d'una via morta, de la tercera via...», fa broma Lluís Rabell. I, encara que el comentari del candidat de Sí que es Pot va acompanyat d'un somriure tan contundent com la seva veu i la seva figura, sembla que hi ha alguna cosa de veritat en la seva escassa fe en la simbologia. Aquest no és el cas de Raül Romeva, que, en un avís per a navegants, anuncia: «Segons com, jo salto del tren».

Dissabte al matí, jornada de reflexió, aquelles hores estranyes en loes quals els candidats van de fotografia en fotografia i semblen alleujats per no haver d'estar sempre discutint ni haver de generar titulars. Bon humor i sol l'endemà de la batalla i el dia abans de l'hora de la veritat. El lloc escollit té alguna cosa d'inhòspit. No tant per ocult, sinó per una ubicació que el converteix en terreny vedat a la majoria dels ciutadans. A tocar de l'estació del Morrot, un eixam de vies exclusives per al trànsit de mercaderies.

Tot i que aspre i prosaic, el paisatge destil·la històries de la ciutat. Molt a prop hi ha els molls on atracaven les antigues naus que havien de mantenir quarantena. A l'oest s'alça la muntanya de Montjuïc, amb les grutes ocultes i el far centenari. A l'est, les grans sitges de soja que van provocar una letal epidèmia de brots d'asma a la Barcelona dels anys 80 del segle XX. I, a sota els peus, el terreny que a la Barcelona medieval ocupaven els horts de Sant Bertran, proveïdors de productes agrícoles de la ciutat emmurallada. Justament en aquest lloc es conjectura que va ser assassinat el virrei de Catalunya i comte de Santa Coloma, Dalmau de Queralt i de Codina, a mans dels pagesos. Apedregat i apunyalat el dia 7 de juny del 1640, Corpus de Sang, la seva mort va precipitar l'inici de la Guerra dels Segadors.

Però el matí no convida a mirar el passat. Els set polítics representen un futur per escriure. El camí cap a l'enclavament de la fotografia, ple de còdols, resulta una bona metàfora del que s'acosta. Una altra. Observant el calçat que portaven, a priori seria Inés Arrimadas amb les sabates de taló qui podria estar més exposada a les entrebancades. Però la candidata de Ciutadans, l'única dona, camina a bon pas, ni tan sols presta gaire atenció al terreny, fins i tot es diria que forma part d'una obstinació personal. Que ningú es pensi que perdrà el pas.

Qui sí que s'ha perdut és Antonio Baños. «Una altra vegada -protesta Xavier García Albiol-, això no és seriós». Sembla que l'espera al candidat de la CUP té alguna cosa de dia de la marmota. És la tercera fotografia de la jornada i, segons els seus companys de retrat, s'ha endarrerit en totes tres. Miquel Iceta, fidel a l'optimisme que ha destil·lat durant tota la seva campanya, intenta treure ferro a la plantada o, com a mínim, situar-la dins una tradició política una mica peculiar. «Al Parlament t'atipes de veure coses estranyes, sense gaire sentit», reflexiona el líder del PSC amb un cert to de vell del lloc davant els novells. Ramon Espadaler, un altre veterà, fa gala del seu perfil més tolerant -o resignat- davant la tardança i les excentricitats.

Finalment arriba Baños desfent-se en disculpes. S'han equivocat de sortida, després han fet tres voltes... Davant del comentari que ja és el tercer endarreriment, al·lega en defensa seva: «No, només dos de tres». I al rostre se li dibuixa una falsa ingenuïtat que desperta tots els dubtes. Esbroncar-lo o convidar-lo a una canya, aquest és el dilema. En qualsevol cas, ja ha arribat. I ell, com la resta dels candidats homes, porta una camisa blanca. Blas de Otero i els seus versos, la seva actualitat o la seva obsolescència, també entren en campanya: España camisa blanca de mi esperanza / reseca historia que nos abraza / por acercarse solo a mirarla. / Paloma buscando cielos más estrellados / donde entendernos sin destrozarnos / donde sentarnos y conversar.

Notícies relacionades

Els Comuns contacten amb l’equip de Rufián i constaten la inviabilitat del seu front d’esquerres

Zapatero, imputat per contraban i delicte fiscal després de la taxació de les joies trobades al seu despatx

El fotògraf comença a donar instruccions. Són molts, potser podrien formar alguna figura. Potser una V. «Home, aquest senyor serà molt feliç -apunta Iceta amb sornegueria assenyalant Romeva-, encara que jo preferiria una conga...». Al final, els set candidats se situen un al costat de l'altre. Bastant més a prop que les seves postures polítiques. Darrere seu, tres vies. Tres camins. Tres maneres de comprendre Catalunya en el seu encaix o separació d'Espanya. Al davant dels candidats, les vies es tornen un eixam que es perden cap al Prat de Llobregat. Uns rails porten a Europa. Altres tenen la seva destinació a Madrid, Sevilla, Bilbao... Un comboi es posa en marxa durant la sessió. Escrit als seus vagons: Bertschi Ag Durrenasch. Companyia suïssa de transport... La sessió s'acaba. Encara queden més fotografies d'altres mitjans, o sigui que els candidats s'afanyen a continuar el seu periple. ¿Baños aconseguirà arribar puntual a la següent convocatòria?

Després d'una campanya en la qual s'han despertat tants fantasmes, els de l'èpica i els de la por, si més no a l'estació del Morrot no s'hi ha presentat el seu esperit particular. La llegenda assegura que el fantasma del virrei, turmentat per les seves maldats i per haver mort sense confessar-se, es passeja cada dissabte pel allà. Ahir, ni la història ni la llegenda es van presentar a la cita.