Henry de Laguérie: "Seria molt trist que Espanya es quedés sense Catalunya"

A petició del diari Le Monde, Henry de Laguérie (París, 1981) va explicar als seus compatriotes en un assaig divulgatiu com són Les catalans (Ateliers Henry Dougier, 2014). Des de fa set anys, el periodista treballa aquí per a diversos mitjans francesos, com Radio Europe 1 i La Dépêche du Midi.

-¿Com som?

-Dissidents, inconformistes, defensen les seves coses… Han forjat la seva identitat enmig de les adversitats.

-¿Quins reportatges li demanen els seus directius?

-Sobretot, futbol i Barça. També la crisi, les retallades i la resposta social. Als francesos els importa molt més que a Barcelona governi una alcaldessa que ve del món dels indignats que el tema de l'independentisme.

-¿A França no interessa el procés?

-He vist un canvi: d'importar poc, a despertar curiositat per les mobilitzacions massives arran del referèndum escocès.

-Ah, l'esperit centralista i jacobí…

-Potser és el país d'Europa que menys simpatitza amb la idea. Però hem passat d'editorials molt negatius i escrits des de la llunyania de París, a mitjans que publiquen reportatges neutrals, sobre el terreny i que intenten explicar què està passant.

-Va elaborar el seu assaig a partir de 16 retrats de catalans, coneguts o no. De totes les entrevistes, ¿quina el va il·luminar més?

-En vaig aprendre molt de Ferran Requejo, professor de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra. Jo creia que Espanya era un Estat molt descentralitzat i ell em va desmuntar aquesta visió. Si els governs espanyols, de dretes o d'esquerres, han acceptat l'Estat de les autonomies ha sigut a contrapèl, de mala gana.

-La Diada, divendres, inaugura una tardor calenta. ¿S'atreveix a fer un vaticini?

-Hi ha dies, quan estic molt ficat en el debat intern, que penso que la independència és factible, i d'altres, quan miro de distanciar-me, que ho veig gairebé impossible a curt o mitjà termini.

-És clar...

-Declarar la independència de forma unilateral, sense l'aquiescència de l'Estat, seria vist a Brussel·les com un greu error. Fins ara, els independentistes no n'han comès cap… Però, si jo fos català, em formularia certes preguntes.

-¿Quines?

-Em preguntaria pel futur de les duanes de la Jonquera i els militars de Capitania. ¿Què passarà? ¿Organitzaran una copa de comiat per al traspàs de claus? Si en sis mesos hem de ser independents, diguin-me  com s'ho pensen fer en el terreny de les polítiques concretes.

-I de Rajoy, ¿què me'n diu?

-Esperar amb els braços creuats no és una bona fórmula per solucionar problemes. Si jo fos espanyol també estaria molt descontent amb el Govern. ¿Què ha fet per impedir que els catalans se'n vagin?

-Rien.

-Seria molt trist que Espanya es quedés sense Catalunya, i és Espanya qui hi té més a perdre. Moltíssims espanyols respecten la diversitat.

-¿Per què no es va instal·lar a Madrid?

-Els corresponsals solen fer-ho, però jo notava un interès creixent per Barcelona i vaig apostar; em vaig donar sis mesos per veure què tal. A més, la meva àvia és catalana.

Notícies relacionades

Joan Carles I versus Revilla

La teoria del caos i el ‘vagin-se’n’

-¿Ah, sí?

-Va haver de marxar a França a treballar, cosa que estava mal vista en els cercles de la burgesia catalana. Segons m'han explicat, al meu besavi li agradaven massa les dones i el joc, i va acabar dilapidant la fortuna familiar, vinculada a un gran banc.