Pablo Iglesias 'assalta' Barcelona a la recerca del vot anti-CiU

Diu Pablo Iglesias, quan s'inspira en Karl Marx,  que «el cel no s'ocupa per consens, sinó per assalt». I ahir va assaltar amb el seu verb directe Barcelona per donar mostra de l'ambició que trufa la seva llampegant carrera política. Hi ha dues maneres d'entendre la política a Catalunya per a un polític espanyol: com a graner de vots per a l'assalt a la Moncloa o bé com un subjecte polític propi en el qual també es vol vèncer. Iglesias opta per la segona. Davant del record d'altres líders que al Principat repeteixen els discursos incendiaris contra el PP, sigui o no sigui al Govern, el líder de Podem va preferir ahir atiar Artur Mas i Convergència. L'objectiu és capitalitzar al màxim el vot anti-CiU, que existeix i és quantiós.

Mentre el panorama específic català es troba enfangat en el debat sobre si caldria fer una llista unitària amb una sola candidatura o amb diverses, Iglesias va oferir Podem com el contrapunt a CiU i les seves polítiques sempre alineades amb l'establishment (per utilitzar el lèxic del partit lila) econòmic. I les enquestes li donen la raó, ja que n'hi ha algunes, referides al Parlament, que, en un escenari d'alta participació -propi d'unes plebiscitàries, és a dir, de fronts- li atorguen fins a 25 diputats.

L'atac d'Iglesias a CiU es va produir pels dos flancs que, precisament, pretén guarnir Oriol Junqueras: les polítiques socials i la corrupció. «Portar la bandera no et converteix en un patriota. I tenir els diners a Andorra o a Suïssa és ser un traïdor al teu poble, et diguis Jordi Pujol o Rodrigo Rato. No tenen més pàtria que els seus diners», va clamar en un Pavelló Olímpic de la Vall d'Hebron ple i amb l'auditori tan absolutament entregat com no es veia a Catalunya des dels temps de Felipe González. I és clar, va al·ludir també a les retallades en polítiques socials, per exemple en sanitat, les principals a Espanya i que ell va comparar amb les que es fan fer, privatitzacions incloses, per la popular Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid.

En aquest context, del poder dels diners, va parlar de «La Caixa», la primera entitat bancària catalana que té un fort ascendent en el món polític per haver facilitat finançament «a CiU, PP i PSOE». I va acabar dient «senyor Mas, repeteixi amb mi, el seu temps s'ha acabat».

LA CUP LI ENVIA UNA ABRAÇADA

«No em veureu abraçat a Mariano Rajoy ni a Mas», va afirmar en el que va ser un dard a la CUP, amb qui competeix per una part de l'electorat català, i a la salutació afectuosa que el president i David Fernàndez es van regalar el 9-N a la nit. La força assembleària va respondre amb sorna al líder de Podem, via Twitter: «Una abraçada a Pablo Iglesias... però en relació amb comprometre's amb la celebració d'un referèndum d'independència, ¿què?».

I és que el de Vallecas es va comprometre amb el dret a decidir, però no només en l'assumpte territorial, sinó també en qüestions econòmiques (molt a l'estil ICV, per dir alguna cosa) i va situar el debat sobre tot això en el marc de «un procés constituent». Però d'un referèndum independentista, ni una paraula.

«No som ni independentistes ni unionistes», va afirmar com a pròleg a una de les seves frases de repertori: «Però no vull que Catalunya se'n vagi». «La casta espanyola ha insultat els catalans», va sentenciar abans de retreure que els polítics espanyols «hagin oblidat que Espanya és un país de països, un país de nacions».

Notícies relacionades

Junts no descarta pactar amb el PP, però avisa Feijóo que imposarà les mateixes condicions que Sánchez

El fals vincle

Ja en clau de política espanyola, un record al PSOE (i a IU) quan va rebutjar qualsevol pacte preelectoral: «El poder no tem cap coalició de partits, tem la gent. I nosaltres som la gent», va sentenciar. Les seves primeres paraules («No he vingut a Catalunya a prometre res, no m'agraden els polítics que prometen») ja van ser tota una esmena als socialistes i el seu anterior líder José Luis Rodríguez Zapatero.

L'apunt sobre els temors del poder, que en el fons s'entreveuen en el seu lema de precampanya per a les generals del 2015 (El seu odi, el nostre somriure), es va repetir en una consigna amb molt de regust dels anys 30: «Hi ha els de dalt, i hi som els de baix. I els de baix som molts més que els de dalt».