Dos anys rumb a Ítaca

En va dir «transició nacional», però al guió amb què Artur Mas va entrar al Palau de la Generalitat el 2010 només hi apareixia la primera pàgina: el pacte fiscal. Els episodis següents els ha hagut d'escriure amb la velocitat que li ha imposat la pinça formada per la incessant mobilització independentista al carrer i els eixordadors cops de porta de Mariano Rajoy. «Parlo de transició, no de revolució», aclaria el president en el debat de la seva primera investidura. «El camí de la llibertat està obert», proclamava en anglès -responia a la BBC- menys de dos anys després, l'Onze de Setembre del 2012. Era la primera pedra del procés que va culminar ahir amb la convocatòria de la consulta del 9-N.

La tarda d'aquella Diada de fa dos anys, una piconadora marea humana estelada a Barcelona va convertir la reivindicació del pacte fiscal en simples engrunes. Primer avís a Mas que havia de pitjar l'accelerador sobiranista i conduir Catalunya cap a aquesta paraula, independència, que encara trigaria més d'un any a obtenir lloc en el seu vocabulari. Aferrat al circumloqui de les «estructures d'Estat», el president, en aquell moment sostingut al Govern pel PPC, va deixar obert el futur per emprendre qualsevol camí, sense descartar-ne cap, però intentant esquivar la drecera de l'ANC de Carme Forcadell amb el seu famós «tenim pressa». «Res serà fàcil, però tot és possible», va resumir Mas, que aspirava a controlar els «ritmes» i la «cadència» d'un procés sense terminis.

Els plans es van frustrar en qüestió de dies. El cop de porta de Rajoy al pacte fiscal va convertir l'onada independentista en un tsunami que va excitar a CiU la il·lusió d'una majoria absoluta que permetés a Mas agafar el control del procés. Però el caire messiànic de la seva campanya electoral no va impressionar el secessionisme, que va fugir de confiances cegues i va encarregar a la renovada ERC d'Oriol Junqueras tutelar Mas. Els republicans s'encongien d'espatlles amb les retallades socials a canvi d'una consulta «sí o sí» el 2014, pols sostingut sobre una majoria parlamentària de 87 diputats que completaven ICV-EUiA i la CUP, mentre que el PSC, després d'abraçar vacil·lant el dret a decidir, passava de plantar cara al PSOE al Congrés a baixar del tren sobiranista per cavar la trinxera federalista, a costa d'una profunda ferida interna que li va costar el càrrec de líder a Pere Navarro.

Unitat ranquejant

La unitat dels partits sobiranistes s'ha mostrat sempre ranquejant, fruit de les convulsions entre CDC i Unió per la imparable fuga de vots a ERC -factor clau per a la seva històrica victòria a les europees del mes de maig passat- i de les fintes d'ICV-EUiA per no posar en risc la seva cohesió interna. No obstant, l'estratègia de bloqueig del Govern central ha servit de cinta adhesiva per dissimular les esquerdes. Va passar amb la declaració de Catalunya com a «subjecte polític sobirà», a principis del 2013, impugnada pel Tribunal Constitucional malgrat no tenir efectes jurídics. I es va repetir el mes de febrer passat, quan el PP i el PSOE van tombar al Congrés la sol·licitud del referèndum.

Notícies relacionades

L’UCO busca diners de la trama Cerdán en feixos de bitllets amagats

Un detingut a Mataró per incitar la "cacera" de migrants a Múrcia

Per enfortir els «amplis consensos» que tantes vegades ha exigit, Mas va implicar en el camí cap a Ítaca sindicats, entitats i col·lectius de tota mena i condició, reunits en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i va encarregar a un consell assessor el disseny dels fonaments de l'Estat català. Però el seu guió es va tornar a torçar quan, fa un any, va amenaçar de canviar la consulta per unes eleccions plebiscitàries l'any 2016 si l'Estat la vetava. L'independentisme, encadenat de sud a nord del país per la Diada del 2013, el va avisar que no tindria tanta paciència. Salvant el match ball més complicat fins ara, Mas va aconseguir acontentar independentistes i federalistes d'ICV-EUiA amb la doble pregunta i aquesta data ja simbòlica: 9-N.

Mentre Espanya canviava de Rei i Jordi Pujol fulminava el seu propi mite, els partits recorrien amb relativa agilitat l'últim tram del camí: la llei de consultes. El seu part ha coincidit amb la tercera gesta de l'ANC, en forma de V, i els primers símptomes de flaquesa de la societat CiU-ERC, creixents a mesura que s'acosta la previsible prohibició del 9-N i Mas ha de decidir si es deixa portar pels cants de desobediència o torna a la casella de la qual va sortir fa dos anys per jugar la partida més arriscada de la seva carrera.