La desfeta catalana

Al principi dels principis, la guerra de Successió, un dels episodis més polèmics de la història d'Espanya, va arrencar l'1 de novembre del 1700 al morir sense descendència Carles II, l'últim dels àustries espanyols, a qui anomenaven l'Embruixat, un monarca de constitució malaltissa pels matrimonis consanguinis de la família reial. En el seu testament, el sobirà havia nomenat com a hereu del tron hispà el duc d'Anjou (Felip V per als seus partidaris, nét de Lluís XIV), decisió que va despertar suspicàcies a Europa. ¿Dos Borbons als dos costats dels Pirineus? ¿La possibilitat que conformessin un bloc sota un mateix monarca? Impensable.

Així, anglesos, holandesos i el Sacre Imperi Romà Germànic van segellar la Gran Aliança i van proposar a l'arxiduc Carles (Carles III per als seus adeptes, una altra branca dels àustries) com a candidat alternatiu. La dinastia dels Habsburg (la Casa d'Àustria) contra la dels Borbons: el conflicte bèl·lic estava servit, un conflicte que es va establir sobretot per l'equilibri europeu i per dirimir el domini marítim i colonial.

De portes endins, el buit successori va donar lloc a una guerra civil que es va focalitzar sobre el territori en funció de la cultura política i de la realitat social: la Corona d'Aragó (majoritàriament austriacista) i la de Castella (felipista). Dit a grans trets, perquè hi va haver zones a Catalunya que van recolzar Felip V, i l'arxiduc Carles va tenir partidaris-alguns de molt importants- a Castella i Andalusia. En paraules de l'hispanista John H. Elliott, la guerra de Successió va ser «una tragèdia (la

repressió i desposseïment de Catalunya de les seves llibertats) dintre d'una altra gran tragèdia (la crisi imperial espanyola)». Perquè, en efecte, Espanya va haver de pagar una factura altíssima per mantenir els Borbons al tron, amb l'amputació d'importants possessions territorials a Europa i la pèrdua del control sobre el gairebé monopoli comercial amb les Amèriques.

Al calibrar la naturalesa de la guerra civil, a vegades s'han traspassat les línies que separen la història de la política, i fins i tot es podria dir que alguns dels actes convocats per commemorar el Tricentenari han anat a remolc de l'agenda sobiranista. Segons l'historiador Joaquim Albareda (Manlleu, 1957), un dels grans experts mundials en el període, «aquella guerra va ser molt complexa, massa, per explicar-la de forma maniquea com s'ha fet sovint, tant des de Catalunya com des d'Espanya».

Els historiadors consultats rebutgen de forma unànime que el conflicte fos una guerra entre Espanya i Catalunya. L'especialista José Calvo Poyato (Cabra, Còrdova, 1951), doctor en Història per la Universitat de Granada, recorda que en un opuscle titulat Lealtad Cathalana, publicat el 1714, s'afirmava que «Barcelona lluitava per la llibertat de Catalunya, per la llibertat de la Corona d'Aragó i per la llibertat d'Espanya». I addueix que una prova de la utilització interessada que s'ha fet del Tricentenari seria el simposi celebrat a finals de l'any passat, sota els auspicis de la Generalitat i amb el títol d'Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014). L'hispanista Elliot el va qualificar de «disbarat».

Per alguns, també s'hauria d'embridar el discurs sobre l'espoli català després del 1714. «Això és rotundament fals», afirma l'historiador britànic Henry Kamen (Rangun, Birmània, 1936), entrevistat pel company Juan Fernández després de la presentació a Madrid del seu últim assaig: España y Cataluña. Historia de una pasión (La Esfera de los Libros). Durant els segles XVIII, XIX i XX, Catalunya va ser «la regió més rica i pròspera» d'Espanya; Kamen n'addueix una prova, i és que «en el desastre de 1898, quan Espanya va perdre el seu poder a Amèrica, la zona que ho va passar pitjor, la que més se'n va ressentir, va ser Catalunya, perquè era la que més comerciava amb Amèrica».

Polítiques confrontades

Durant anys, la historiografia -Kamen inclòs- havia abraçat el mite que Felip V va posar els fonaments de l'Estat modern i que l'ascens dels Borbons va suposar la derrota d'un règim decadent, ple de residus feudalitzants. I és aquí on s'haurien d'introduir molts matisos. En les últimes dècades, historiadors catalans han capgirat aquesta interpretació i defensen que el règim de govern local era participatiu, protodemocràtic.

Aquest seria el cas del professor Albareda, autor de La Guerra de Sucesión de España, 1700-1714 (Crítica, 2010), un dels millors compendis sobre l'episodi, per a l'elaboració del qual va bussejar en 18 arxius. Segons el seu parer, el que es va succeir llavors va ser «una confrontació entre dues cultures polítiques molt diferents». Per un costat, el model pactista o constitucionalista (els austriacistes), «molt vigorós després de les Corts dels anys 1701 i 1705», que perseguia la prevalença de la llei per sobre de la corona i emparava beneficis socials per a la majoria dels catalans davant del poder monàrquic. Per un altre, un concepte més jeràrquic (Casa de Borbó), d'obediència gairebé sagrada al monarca, sense donar opció que les decisions poguessin ser discutides a les corts. «L'evolució catalana cap al parlamentarisme era més moderna que l'absolutisme que triomfava al continent i que va imposar Felip V», afirma Albareda.

A més a més, difícilment es podria considerar «modernització» el règim repressiu i brutal que es va inaugurar amb els decrets de Nova Planta, la militarització de les estructures polítiques i la imposició d'una fiscalitat abusiva sense l'aprovació de les Corts. Les reformes que va elaborar l'anomenat despotisme il·lustrat no van donar grans resultats en aspectes decisius (hisenda, agricultura, llibertats) i, en bona part, van estar encaminades a enfortir el poder del rei.

Sobre el tauler estratègic, la causa austriacista als territoris de la Corona d'Aragó -reduïts a Catalunya després de la derrota a Almansa (1707)- i els anhels catalans de conservar les seves constitucions es van començar a torçar l'any 1711, gairebé per un capritx de l'atzar: el 17 d'abril va morir de manera inesperada (i sense descendència) l'emperador Josep I, de manera que el títol imperial va passar a mans de l'arxiduc Carles, el seu germà menor. Aquella mort canviava completament el panorama polític de tot Europa.

En paraules del professor Calvo Poyato, autor de nombroses investigacions entre el final de la Casa d'Àustria i l'arribada dels Borbons a Espanya, per a l'austracista Anglaterra resultava una opció suïcida seguir recolzant la candidatura al tron d'Espanya de qui acabava d'obtenir el títol imperial; contràriament, sortia més a compte quedar-se amb Felip V, sempre que aquest renunciés formalment a qualsevol dret sobre la corona de França. Els difícils tractats de pau d'Utrecht i Rastatt començaven a funcionar, i Londres deixava els catalans a l'estacada.

De fet, si algú va resultar la gran beneficiària de la guerra de Successió -dinastia borbònica a part, és clar- va ser Anglaterra, que va obtenir l'illa de Menorca, el penyal de Gibraltar i importants concessions per comerciar a l'altre costat de l'Atlàntic, com el dret de seient (autorització per portar a les colònies espanyoles fins a 144.000 esclaus negres) i el navili de permís (un vaixell que podia introduir fins a 500 tones de mercaderies a l'any, lliures d'aranzels).

414 dies atroços

Catalunya va defensar, de forma heroica i desesperada, les seves llibertats, que s'encarnaven llavors en tres grans institucions: la Diputació del General (Generalitat), el govern municipal del Consell de Cent i el Braç Militar. ¿Va ser la resistència a ultrança la millor de les opcions? Sostenir el contrari seria un estúpid exercici d'història-ficció, si bé cal recordar que la fidelitat de bascos i navarresos a Felip V -i el finançament de les seves campanyes militars- va fer que el Borbó respectés els seus furs. El cas dels catalans va rodar durant anys per les cancelleries europees, però Felip V es va mantenir inflexible: encara que havia jurat respectar les lleis del Principat, va considerar que la rebel·lió del 1705 en favor de l'arxiduc Carles havia estat un acte de traïció.

Notícies relacionades

Parlament i Govern refusen vetar el vel a l’escola com planteja Junts

L’UCO troba àudios en els dispositius requisats a la casa de Koldo

El setge sobre la ciutat de Barce-lona, una defensa numantina capitanejada per Rafael Casanova, conseller en cap de la capital, i Antoni de Villarroel, comandant suprem de les tropes, es va estendre durant 414 dies atroços, de fam i carestia, en què van ploure sobre la ciutat 40.000 projectils, un per cada un dels habitants que es presumeix que tenia llavors la ciutat. L'atac final va començar a les 4.45 de la matinada de l'11 de setembre de 1714. Després, la devastació.

Si queda alguna lliçó per aprendre dels fets que van tenir lloc fa 300 anys, alguna clau per a la comprensió del present, és que Catalunya té una identitat i una cultura política pròpies. Com assenyala l'historiador Albareda, «solament el ple reconeixement d'aquesta realitat i del caràcter plurinacional d'Espanya servirà per refer ponts de diàleg». En veritat, l'exacerbació dels nacionalismes no va ser mai, enlloc, el millor passaport per a la convivència. H