Justícia per fer història

«Que se sàpiga la veritat» i es condemni «el règim, els responsables polítics i els torturadors». Que es posi en evidència «la desmemòria i l'absència de condemna» del franquisme. Això és el que volen les víctimes de la dictadura, que han hagut d'esperar gairebé 40 anys des de la mort de Franco per poder portar els seus casos davant la justícia. Encara que per culpa d'una llei que va amnistiar els presos polítics, però també els seus torturadors, han hagut de travessar l'oceà per presentar la denúncia.

El 14 d'abril del 2010, els familiars de dues víctimes van presentar davant la Cambra Federal de Buenos Aires una querella contra els crims del franquisme emparant-se en el principi de justícia universal. La jutge María Servini ha admès des d'aleshores centenars d'adhesions. El 23 d'octubre, va acceptar la querella que va presentar ERC per l'afusellament de Lluís Companys i 47 funcionaris republicans. Els últims a sumar-se al procés han estat 47 represaliats del PSUC i CCOO, que a través d'ICV van registrar l'11 de desembre passat la seva denúncia al consolat argentí.

Rosa Puig n'és una. El seu oncle Joaquim Puig Pidemunt va ser afusellat el 17 de febrer del 1949 al Camp de la Bota acusat de fer descarrilar un tren a Galícia. «Una farsa», subratlla indignada la Rosa.

Afiliat al PSUC des del 1936, quan va acabar la guerra civil es va exiliar a França. Allà va ser capturat pels nazis i portat a un camp de concentració, d'on es va escapar. Va ser llavors quan va passar a formar part de la direcció del partit. El 1945, va tornar de forma clandestina a Catalunya i es va encarregar de dirigir el diari Treball. Sortia de la impremta quan el van detenir, l'abril del 1947. La seva neboda i la seva cunyada, Anna Maria Torelló, expliquen que el mateix dia que el van afusellar la mare de Puig Pidemunt va anar a visitar l'aleshores bisbe de Barcelona, Gregorio Modrego, per demanar-li que intercedís pel seu fill. «No es preocupi, no li passarà res», li va dir. Després de visitar el bisbe, es va dirigir a la presó. Allà, un zelador li va entregar la roba del seu fill i una carta. «Maleït petó el que vaig fer a aquell anell, perquè quan era allà [amb el bisbe] el meu fill ja era mort», explica la Rosa que deia sempre la seva àvia. No obstant, aquesta crueltat del destí va permetre que poguessin enterrar-lo en un nínxol i amb el seu nom en una làpida, en lloc de fer-ho a la fossa comuna de Montjuïc. Els homes de la família van anar més tard a buscar el cos. Estava en una caixa de fusta, de boca terrosa, amb les mans emmanillades a l'esquena i un tret a la nuca.

«Un dia o altre es coneixerà la veritat, l'autèntica veritat. Això és un consol per a mi, com ho ha de ser per a tots vosaltres», va escriure Puig Pidemunt a la seva família. Una família que segueix lluitant perquè se sàpiga «la veritat», «que el van matar perquè li va donar la gana a Franco». La Rosa també recorda que no va saber per què van afusellar el seu oncle fins a l'any 1977. «Quan es va morir la iaia, ens van donar la carta i ens ho van explicar tot», explica abans de subratllar: «Ens va semblar increïble que 10 anys després de la guerra hagués passat una cosa així».

Estat excepcional

Però aquestes coses passaven 10 anys després de la guerra. I 30 anys després, també. El desembre del 1970, coincidint amb l'estat excepcional decretat pel règim durant el procés de Burgos contra 16 etarres, la Brigada Politicosocial va detenir Carles Vallejo, treballador de Seat i militant en la clandestinitat de CCOO i el PSUC. L'estat excepcional va suposar que quedés en suspens el límit de 72 hores de detenció incomunicada. Vallejo va passar 21 dies a la comissaria de Via Laietana patint tortures. Allò va ser «molt dur», fins al punt que la seva estada posterior a la Model la va viure com «un alliberament»: «Com a mínim, a la presó no tenies la dinàmica de la tortura».

«Els càrrecs van ser per activitats avui legals. Em van acusar d'associació il·legal i propaganda», recorda aquest treballador, a qui la policia li va atribuir també un delicte d'agressió «per augmentar la condemna».

«Si la causa argentina serveix per posar en evidència les carències d'aquest país, la seva desmemòria, benvinguda sigui», afirma Vallejo. Segons ell, Espanya no ha fet una revisió crítica del seu passat ni ha reconegut els errors comesos. De fet, afegeix, les estructures de l'Estat franquista encara perviuen. I com a exemple, explica el que li va dir el «cap dels torturadors», el comissari Genuino Navales, durant la seva detenció: «Jo sóc policia professional amb Franco, seré policia professional amb la democràcia i seré policia professional quan governin els teus». I així va ser. Durant el Govern de Felipe González, el van nomenar director general de Protecció Civil.

L'any 1971, la policia el va tornar a detenir i el van deixar anar amb la condició que se n'anés a l'exili. Va estar quatre anys a França i a Itàlia i, gràcies a l'amnistia parcial del 1976, va poder tornar a Espanya. No obstant, malgrat beneficiar-se'n, Vallejo creu que «els beneficiaris des del punt de vista del govern de llavors eren els botxins, els que tenien responsabilitats polítiques i criminals».

En aquest punt hi coincideix Francisco Téllez. El seu cas difereix dels dos anteriors perquè, quan va patir la repressió franquista, el dictador feia 22 dies que havia mort. Téllez, lampista que treballava en la construcció, va ser detingut per la Guàrdia Civil el 12 de desembre del 1975 durant una jornada de lluita convocada per CCOO. Ell militava al sindicat i al PSUC i era l'encarregat de l'aparell de propaganda en l'agrupació de Santa Coloma de Gramenet.

Notícies relacionades

García Ortiz es responsabilitza de la filtració del cas del nòvio d’Ayuso

El PSOE manté a l’abril el límit per renovar el CGPJ i el PP no fixa terminis

Va estar 72 hores a la caserna de Badalona patint tota mena de tortures. «Vaig estar hores i hores estirat en una taula i ells picant-me amb gomes als peus, a les mans, cops de puny... Em van posar una espelma sota els testicles. Em van amenaçar de matar-me i tirar-me al mar. I de fer el mateix o alguna cosa pitjor a la meva dona», explica Francisco. La seva dona, Epi Román, l'esperava a casa dels seus sogres amb un nen de dos anys i mig i els bessons de tres mesos.

Després de la monumental pallissa, el 14 de desembre el jutge va decretar que fos ingressat a l'Hospital Clínic, on va estar fins al 30 de gener. El seu cas va tenir un gran ressò en la premsa internacional, i l'ONU i Amnistia Internacional es van interessar per ell. «Va servir per treure a la llum el que la dictadura havia estat fent durant tota la seva existència», sosté. Ara, vol que la querella argentina ajudi a «fer història»: «Que es busqui els morts a les cunetes i es condemni els torturadors».