La frontera separa, la cultura uneix

El record dels litigis de béns agreujats per les divisions entre autonomies s'esvaeix a mesura que passen les hores i els quilòmetres i desapareix del tot davant la visió impressionant del poble de Valderrobres o Vall-de-roures o Balderrobres -no ens escandalitzéssim ara per la toponímia, que el castellà, el català i l'aragonès són tots tres patrimoni d'aquesta terra-. Benvinguts al cor del Matarranya, un dels exemples de renaixement cultural més espectaculars que s'han produït a Espanya des de la recuperació de la democràcia.

El Matarranya és una comarca aragonesa que limita amb Catalunya i València. «Frontera / fulla d'afaitar pel mig d'un petó», escriu Josep Grifoll al llibrePoesia a la frontera, una antologia de poetes en llengua catalana, castellana i aragonesa. Aquesta metafòrica definició serveix per advertir el lector que, entre parlar de la frontera-fulla d'afaitar (la línia que enfronta, trenca i separa) i parlar del petó (el gest que uneix), aquest text parla d'això últim. Així que, si algú esperava brega, que ho deixi aquí.

Si hi ha una persona que pot traduir en paraules la bellesa i la duresa d'aquesta terra aïllada i seca que fa olor d'olivera, vinya i romaní és Juli Micolau, el pastor poeta de la vila de la Freixneda. Juli va passar 20 anys traginant ovelles i es va posar a escriure, diu, «d'una manera ingènua». «L'any 84 estava estudiant i va venir a l'escola el primer president del Govern d'Aragó, Santiago Marraco -recorda-. Va ser el president qui em va donar el meu primer llibre en català,Converses sobre coses passades y presents de la vila de Calaceit. Aquell llibre em va despertar literàriament».

Micolau ha publicat tres llibres de poesia i ha rebut dues vegades el premi Guillem Nicolau que el Govern aragonès atorga a la millor obra publicada en català. «Això de les fronteres de vegades resulta estrambòtic

-diu el poeta-. Per mi aquesta és una terra bessona a la Terra Alta, són mimètiques: paisatgísticament i econòmicament són iguals i comparteixen la mateixa variant del català».

Un dels centres del renaixement cultural del Matarranya és la llibreria que Octavi Serret va obrir als 17 anys a Vall-de-roures. Li diuen OctaviL'intrèpidperquè té la gosadia d'editar llibres d'autors d'aquesta comarca mutilada culturalment pel franquisme, per fer-ho en tres llengües

-però especialment en català, fet que li ha estat reconegut amb un Premi Nacional de Cultura- i per creure aferrissadament que l'antídot contra l'enfrontament és la literatura. El debat de la independència tensa les relacions i fa que s'hagin de mesurar les paraules per no ferir la sensibilitat d'aquells que des d'aquí es miren Catalunya amb malfiança, però l'editor defensa que «a la llibreria hi cap tothom».

De les atapeïdes prestatgeries, Serret escull un títol:Tren de Val de Zafán, un recull de relats en les tres llengües patrimonials de la comarca sobre la línia fèrria que, creuant el Matarranya, havia d'unir l'Aragó profund amb el mar, però que només va arribar a funcionar de la Puebla de Híjar (Terol) fins a Tortosa (Tarragona). «Pel llibre vam partir de la idea que lo tren no hi entén de fronteres, les rebenta, i en el seu recorregut relaciona territoris i persones de llengües diverses, agermanant-los», explica Serret.

Els aragonesos mai no van arribar al mar, almenys amb aquest ferrocarril.El Sarmentero, que era com es coneixia popularment el tren perquè travessava un paisatge de vinyes (el sarment és la branca de la vinya), es va parar el 1973.

El projecte era inviable econòmicament i ningú el va reclamar pel seu valor de llaç cultural. «Ni els freturosos esdeveniments històrics que oposaren les convivències de reis i nobles antics, ni els afanys empesos per la política del poder més moderns han pogut esvair l'ambigüitat de les fronteres ni la consciència de comunitat que els pobladors que circumdem la Val de Zafán compartim» (Cinta Mulet aTren de Val de Zafán).

En el món de la cultura, català i castellà van de la mà. Escriu Marta Navarro, de Saragossa, aPoesia a la frontera: (...)En horas de incienso apátrida / deshago tormentas y pactos / borro fronteras / uniendo territorios de geografía cómplice. / Sus gentes diversas, el aroma crudo y fértil de las palabras / de les paraules / d'as parolas, / de las lenguas que las habitan(...).

«Nosaltres no la veiem, la frontera -assegura Octavi Serret-. Jo, ni la noto».

Notícies relacionades

L’UCO busca diners de la trama Cerdán en feixos de bitllets amagats

Un detingut a Mataró per incitar la "cacera" de migrants a Múrcia

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat