En nom del rei Jaume II

Vegeu el vídeo d'aquesta notícia amb el mòbil o

a e-periodico.cat

Per primer cop des que va començar aquest viatge, ja fa 180 quilòmetres, abandonem la N-230, la carretera de la frontera, i avancem per vies comarcals aragoneses en direcció al mar. L'aigua del canal d'Aragó i Catalunya rega vastes extensions agrícoles i ramaderes i el sistema de rec per aspersors rotatoris ofereix des de l'aire un paisatge al·lucinant de camps circulars. Moltes d'aquestes finques proveeixen de carn empreses catalanes com el Grup Guissona. Aquí la terra dóna bons dinerons. No hi ha cap centímetre de terreny sense amo; de fet, de vegades passa que dos amos reclamen el mateix tros.

Els camps de panís madur d'Inocenci Santolaria alcen les tiges vora la zona del canal de la Clamor d'Almacelles, que marca el límit entre Aragó i Catalunya. Santolaria engreixa vedells i cultiva 53 hectàrees, la meitat de les quals estan a la banda aragonesa, al municipi del Torricó, i la resta a la banda catalana, al municipi d'Almacelles. L'empresari i aquest consistori mantenen un litigi per la propietat d'una part de les terres.

Tant l'alcalde d'Almacelles, Josep Ibarz, com el cultivador inicen les seves argumentacions remuntant-se al 1305, quan Jaume II, rei d'Aragó i comte de Barcelona (com veuen, els llaços no són de fa quatre dies), va fixar la Clamor com el límit del seu regne. Però començar pel mateix lloc no es garantia d'arribar al mateix port i el cas està pendent de tràmit al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya després que el jutjat contenciós de Lleida dictaminés a favor de l'Ajuntament d'Almacelles i Santolaria presentés recurs d' apel·lació.

¿Qui decideix els límits?

L'Instituto Geográfico Nacional (IGN) va definir els límits interprovincials als anys 20 del segle passat i aquests són els límits que van a missa. El problema és que després de la guerra civil ningú va fer punyeter cas de l'IGN i es van signar actes de propietat i permisos de construcció basant-se en límits erronis. Dels 947 municipis catalans només 97 tenen límits absolutament definitius i, és clar, cap toca amb fronteres autonòmiques.

No és per incordiar, però… ¿i si Catalunya arriba a independitzar-se i la divisió autonòmica es converteix en frontera estatal? «¡Mentre no mos planten una tanca amb torretes de metralladores! -fa broma Santolaria-. ¿Trencar els llaços amb Espanya? ¡Pero si aquí no podem estar més entrellaçats! Els llaços són massa forts, hem de parlar i entendre'ns». De fet, altres plets similars s'han arreglat de mutu acord.

A 40 quilòmetres al sud, encara a Aragó, emergeix la ciutat fronterera per excel·lència: Fraga. Als afores de la capital de la Franja proliferen polígons industrials que atrauen sobretot empreses catalanes.

-¿S'instal·len moltes empreses catalanes aquí? -li preguntem a un veí de Fraga que treballa al polígon Fondo de Llitera.

-Moltes: Precocinados Àngel Bosch, Cocedero de Mariscos, Neumàtics Tello, Fripanel… Però, escolti, nosaltres també som catalans, però no catalans del Principat. És clar que això no ho puc dir en veu massa alta…

--Ja. Busquem històries de convivència entre aragonesos i catalans.

-¡Ah! Llavors Paco, el president de l'equip de futbol Torrente de Cinca-Massalcoreig, és el seu home.

Notícies relacionades

La direcció d’ERC a Barcelona no incorporarà els junqueristes en la nova executiva

Illa blinda amb Lotte el projecte a Mont-roig del Camp malgrat el litigi dels ecologistes

Paco Badia viu a Massalcoreig, a l'aiguabarreig dels rius Cinca i Segre. Les cigonyes i les aus aquàtiques són les autèntiques propietàries d'aquest territori. Algunes espècies recorren milers de quilòmetres per passar l'hivern a l'Àfrica. No hi ha fronteres per a elles; en canvi, en poc espai de terra s'amunteguen quatre províncies: Osca, Saragossa, Lleida i Tarragona.

L'equip va néixer a Massalcoreig (Lleida), però aviat s'hi van afegir jugadors d'altres pobles: Torrent de Cinca (Osca), Mequinensa (Saragossa), la Granja d'Escarp (Lleida)... «Des que vam pujar a la lliga preferent catalana juguem al poliesportiu de Torrent. Per això l'equip es diu Torrente de Cinca-Massalcoreig -explica el seu president-. Nosaltres som com una família. Penso que cada dia hi hauria d'haver menys fronteres, no més, i espero que en el futur no s'impedeixi que els d'Aragó puguin continuar competint a Catalunya. Però no se sap mai.