La doctrina de la justícia universal

«No hi havia cap necessitat de matar-los».La confessió de l'excapità Adolfo Scilingo sobre la seva participació en elsvols de la mortva sacsejar el 1995 una Argentina paralitzada pels efectes de les lleis d'impunitat. Els fets que van tenir lloc a l'Escola de Mecànica de l'Armada, el camp de concentració per on van passar prop de 5.000 persones, la majoria desaparegudes, van tornar a situar-se en un primer pla de l'actualitat. El relat de l'horror desfermat per l'última dictadura (1976-1983) ja no provenia d'una víctima supervivent, sinó que tenia la veu d'un victimari aparentment turmentat.

Notícies relacionades

Homenatge a represaliats pel franquisme

Sánchez plantejarà més càstig contra els corruptors sense llastar la contractació

El 1997, el marí va viatjar a Madrid, on l'esperava Baltasar Garzón, que el va detenir el mateix dia. Scilingo estava segur que no hi hauria jurisdicció per arrestar-lo ni jutjar-lo. No va ser l'únic sorprès. La detenció va commocionar els organismes defensors dels drets humans a l'Argentina. Scilingo va ser condemnat a Madrid a 1.084 anys de presó per delictes de lesa humanitat. La sentència va ser històrica. Un militar argentí havia estat sentenciat per un tribunal estranger que es declarava competent per investigar aquells delictes,«de caràcter imprescriptible i de perseguibilitat universal».Sota aquesta lògica, Garzón havia ordenat el 1998 l'arrest a Londres del dictador xilè Augusto Pinochet. Un any abans, havia reclamat l'extradició de 45 militars argentins, entre ells els jerarques Jorge Videla i Emilio Massera. Les successives sol·licituds van ser rebutjades pels governs de Carlos Menem i Fernando de la Rúa. El mur de la impunitat només va començar a enderrocar-se a partir del 2003, amb l'arribada de Néstor Kirchner.

Fins l'any passat, la justícia argentina havia condemnat 269 repressors, entre ells pràcticament tots els que eren a la llista que va elaborar el mateix Garzón. I encara hi ha 843 uniformats i civils processats.