Que 12 anys no són res

E uskadi es desperta el dia d'avui amb algunes lliçons apreses. Lliçons que van més enllà del previsible càstig al PSE que anticipaven les enquestes per l'arrossegament de la marea de decebuts amb la gestió de la crisi econòmica tant a Madrid com a Vitòria o de la confirmació del PNB com a primera força política de la comunitat autònoma gràcies al suport incontestable que manté a Biscaia. Són lliçons sobre el pes de l'abstenció i la fermesa militant. APatxi Lópezel preocupava fa uns dies que el seu electorat no es mobilitzés en absolut, i aIñigo Urkullu,que no ho fes prou. Tots dos semblaven tenir clar que qui no pensava faltar a aquesta cita, 12 anys després que hi assistís per última vegada, seria el vot fidel de l'esquerra abertzale amb un altre projecte d'ampli espectre que vol tenir reminiscències d'aquella Euskal Herritarrok (EH) que ja a les eleccions municipals de l'any 1999 va ser segona força política a la comunitat autònoma basca.

Era difícil no preveure que el bloc sociopolític que va acompanyar després Batasuna igualment en l'abstenció que en el vot nul s'activaria massivament per a Bildu en la primera ocasió en 12 anys de participar sense traves. Enfilat a l'onada de l'eufòria, haurà de tocar terra com abans ho va fer el mateix projecte d'EH. El seu repte també comença avui, perquè té fibra per afrontar en el mitjà i llarg termini la consolidació i el creixement d'aquesta acumulació de forces d'esquerra independentista, però també pot sucumbir al pes inequívoc del seu nucli dur, aquest que no ha estat mai d'Eusko Alkartasuna (EA) ni de l'escissió d'IU (Alternatiba).

Notícies relacionades

L’oportunitat

¿Què proposen per a Barcelona?

El panorama polític que surt de les urnes a Euskadi parla d'una concentració de vot al voltant de quatre opcions que s'ha emportat la representació dels partits minoritaris. La meritòria labor d'Ezker Batua (IU-EB) i d'Aralar no té espai avui perquè, senzillament, l'acumulació de sigles al voltant de l'espectre polític d'esquerra i nacionalista era excessiva. També parla de l'obligació de buscar-se i reconèixer-se totes les forces polítiques. Cap model d'acord que impliqui dues forces, i és una cosa que serà necessària almenys tàcitament per governar cadascun dels territoris, serveix per traslladar-se als altres dos.

En definitiva, Euskadi es torna a retratar entestat en la seva pròpia realitat. S'ha acabat la distorsió propiciada durant aquesta última dècada per la il·legalització política d'un sector concret i per la mateixa immaduresa d'aquest. Qualsevol conclusió allunyada d'aquesta realitat està condemnada a no aportar solucions reals ni en matèria de desenvolupament socioeconòmic ni tampoc pel que fa a la normalització i la pacificació. I en aquest últim apartat Bildu haurà de tenir una responsabilitat fins ara tàcita però que ara s'haurà d'exercir des del pes de la seva presència institucional.