Obra de govern i picabaralles

El 14 de desembre del 2003 es formalitzava l'acord entre el PSC, ERC i ICV per a un Govern catalanista i d'esquerres presidit perPasqual Maragall.La fita era important i generà il·lusió perquè, per primera vegada des de la Segona República, la màxima institució del país tornava a mans de l'esquerra catalanista. La il·lusió ja s'havia reflectit en els resultats electorals i, per primera vegada també, el PSC avantatjava CiU en vots (31,07% i 30,86%), però no en escons (42 a 46). Aquell Govern va aconseguir aprovar un nou Estatut, després queArtur Maspactés a la baixa amb José Luis Rodríguez Zapatero, i un nou i millor sistema de finançament. I, tanmateix, l'experiència va acabar abans d'hora i malament: sortida d'ERC del Govern en demanar elnoen el referèndum de l'Estatut i defenestració dePasqual Maragall.Els socialistes deien que resultava molt difícil governar amb ERC perquè no hi havia mai la seguretat que el partit donés suport a allò que aprovava el Govern.

El 21 de novembre del 2006 es formalitzava un nou Govern d'Entesa Nacional pel Progrés amb els mateixos protagonistes i ambJosé Montillade president. El tripartit havia mantingut la majoria absoluta tot i tenir en conjunt un 4,36% menys dels vots (54,73% el 2003, 50,37% el 2006) i perdre 4 escons (74 i 70). Un desgast assumible després delDragon Khande la legislatura anterior, però no proporcional: el PSC perdia vots (-4,25%) i escons (-5) i ERC també (-2,37% i -2), mentre que ICV millorava els seus resultats (+2,26 i +3).

L'obra de govern (http://www.gencat.cat/construim/) ha estat molt important, sobretot en educació (300 nous centres educatius), en sanitat (120 nous equipaments sanitaris), en equipaments esportius (240 actuacions), en vivenda (6.000 habitatges protegits iniciats), en infraestructures (50 quilòmetres de noves autovies) i, com a accions estrella tot i que no sempre finalitzades, l'aeroport de Lleida-Alguaire, el traspàs de Rodalies, la dessalinitzadora del Llobregat, la línea 9 del metro, la Ciutat de la Justícia, el Canal Segarra-Garrigues, el sincrotró Alba i algunes mesures legislatives com els pactes nacionals per a l'habitatge, per a les infraestructures, per a la immigració i per a la recerca i la innovació (els dos darrers amb el suport de CiU). Ho resumia gràficament el conseller de Política Territorial i Obres Públiques,Joaquim Nadal,quan afirmava que en aquesta legislatura «hem contractat cada dia 5 mestres, 2 metges i 3 mossos» i que «no s'havia invertit mai tant com ara [22.000 milions d'euros]. Mai cap altre Govern no havia fet tantes carreteres, hospitals, ambulatoris i equipaments». No ho dubtem. Ara es deia, però, que era molt difícil governar amb ICV perquè es mostrava intransigent en aspectes clau com la llei d'educació que va tenir el suport de CiU. I és que quan les enquestes no van bé sempre es bo tenir un culpable a l'abast.

I ¿què diuen les enquestes? Doncs que, si res no canvia, la suma del tripartit igualarà el total de diputats de CiU o, fins i tot, serà inferior. Aquesta contradicció entre obra feta i perspectives electorals té més d'una interpretació. N'apuntarem dues:

Primera.La manca de tradició de governs de coalició ha magnificat les diferències entre els tres partits de govern que no han sabut anteposar la necessària unitat de l'acció de govern als interessos de partit. En els governs de coalició només hi ha un Govern i ací sovint ha fet la sensació que n'hi havia tres. I això ha acabat cansant els ciutadans, ja prou desencisats per la situació econòmica, per la manera amb què era tractat l'Estatut a Madrid (un Estatut que la ciutadania donà per amortitzat després de la sentència del Tribunal Constitucional) i per no veure clar quin és el projecte de futur en uns moments en què la crisi amenaça milers de famílies amb l'atur i la pobresa. L'abstenció pot marcar un màxim històric el 28 de novembre.

Notícies relacionades

PP i Vox tramiten a València les seves lleis entre crits de "vergonya"

Koldo compareixerà dilluns que ve en la comissió del Senat

Segona.El Govern ha patit una manca alarmant de capacitat comunicativa per explicar als ciutadans l'obra de govern i el que intentava fer per combatre la crisi. I això que la proposta d'emetre bons per fer front al dèficit ha superat totes les previsions i CiU ja ha dit que també en farà ús. Però tot plegat no s'ha sabut explicar i, en tot cas, tampoc s'ha dit clarament quina és la situació i com es pot superar: ¿algú dirà algun dia que estem amb l'aigua al coll i que caldran encara més sacrificis per superar la crisi?

L'oposició ha sabut aprofitar molt bé aquestes mancances fent bona la idea que el tripartit ha estat un desgavell, un guirigall, uns anys perduts, en definitiva. I arribem així a la recta final en què els mateixos membres del tripartit reneguen del passat i prometen no repetir l'experiència (excepte ICV, que no té altra possibilitat de governar). Un trist epíleg per a un projecte que havia despertat inicialment tantes il·lusions i que va obtenir el suport de més de la meitat dels votants, però governar exigeix credibilitat i les picabaralles partidistes han malmès la credibilitat dels tres partits de govern. Serà molt difícil que la recuperin en les dues setmanes de campanya tot i apostar per altres formules de govern. Catedràtic d'Història Contemporània (UB).