El que decideix el 28-N

Un Montilla circumspecte i tens va llançar ahir una greu admonició al poble català. Compte amb el que voteu, va venir a dir, que després no tindreu dret a queixar-vos. Encara que l'escepticisme respecte a la política és general, hi ha un fons de veritat en les paraules del president. Fins ara les eleccions catalanes es dirimien en dos camps. D'una banda, es votava un model de societat, en l'eix clàssic esquerra-dreta, i, de l'altra, un esquema de relació amb el Govern central, entre el peix al cove nacionalista i la sincera implicació federalista (amb l'excepció d'ERC i el PP, situats fora d'aquest marc). L'objectiu era comprovar qui era capaç de treure més profit de Madrid i ser més influent. Però en aquestes eleccions el paradigma (Ridao dixit) és un altre. Més que l'esquema de relació, el que està en joc és si es vol tenir aquesta relació, o, almenys, si es van preparant els papers per a una eventual separació futura. Aquesta és la raó de l'advertència de Montilla.

A grans trets, l'elecció és entre tres tipus d'independentisme

-d'aquí vuit anys com a mínim (CiU), quatre com a màxim (ERC) i el de pit i collons (Reagrupament i Solidaritat Catalana)- versus la perseverança a intentar adequar Espanya a les ambicions i anhels dels catalans (PSC i ICV-EUiA) i, com a teló de fons, l'opció del Game over del PP català. L'imaginari esquerrà i tripartista ha estat arrasat per una crisi econòmica que ha deixat els governs enfrontats a tots després d'haver salvat la pell als bancs. Amb un Executiu socialista que promou reformes laborals al gust de la patronal i a les portes d'una vaga general, el votant d'esquerres viu sumit en una profunda depressió. De manera que al PSC només se li acudeix una manera de despertar-lo: agitant el fantasma de la secessió.

Notícies relacionades

Montilla fixa el 28-N les eleccions «més transcendents de la història»

Mas ja entreveu el canvi i CiU gairebé no pot contenir l'eufòria

L'estratègia pot funcionar, però té punts febles. Primer, perquè és el PSC qui ha legitimat l'independentisme entre el seu electorat al pactar amb ERC no una, sinó dues vegades. I en segon lloc, perquè al demonitzar el PP en les seves campanyes també ha donat, tot i que de manera involuntària, ales al sobiranisme, ja que una part de la gent que afirma que votaria que sí en un referèndum és perquè no vol compartir país amb els odiats Aznar, Acebes, Rajoy o Aguirre (¡ai, Zaragoza, qualsevol experiment té efectes imprevistos!).

Davant d'aquesta situació, Montilla ara ha de desfer una part del camí recorregut i encapçalar una candidatura que, al costat del festival nacionalista, apareix com a immobilista, conservadora i, per què no dir-ho, avorrida. Té dos mesos per convèncer els catalans que en temps de crisi no és aconsellable fer mudança. Encara que sigui amb terminis tan llunyans com vuit anys.