L'esquer bipartidista

Si algú vol saber per què és notícia que el PSOE i el PP pactin una cosa tan nímia com no apujar el rebut de la llum, només s'ha de fer un cop d'ull a aquesta multitud de canals d'extrema dreta que pul·lulen per la nostra TDT. Hi ha programes dedi-

cats gairebé en exclusiva a insultar José Luis Rodríguez Zapatero i qualsevol socialista en particular així com els homosexuals i els catalans en general. Un veu aquests programes i s'adona que, com ja ha escrit en aquest espai Joan Tapia, l'Espanya del 78, en el que va tenir de consens i certa altura de mires, ha estat derrotada. Ja no fa falta esperar a la sentència de l'Estatut. Descansa en pau.

El bipartidisme ferotge entre PP i PSOE ha portat al punt que a l'Estat espanyol coexisteixin avui dues realitats paral·leles, la que dibuixa l'extrema dreta, que té com a objectiu mantenir tensionat l'electorat conservador i menjar-li la moral al contrari, i l'altra, que per sort és molt més sensata. El problema és que entre les dues no existeixen a penes punts de connexió. Una persona que s'informa habitualment en segons quines cadenes i segons quins diaris pot arribar a tenir dificultats per interpretar les notícies d'un altre mitjà. Són com Mart i Venus. I no existeix tampoc cap fòrum transversal de debat, cap àgora pública comuna, entre els uns i els altres només hi ha una enorme terra de ningú, on de tant en tant s'endinsa algun català distret, com Josep Antoni Duran Lleida, que, com que està sol, queda encegat per la llum dels focus. D'aquí que els uns i els altres pugnin perquè CiU se sumi al seu bàndol, i cada vegada que passa ho celebren com una victòria (quin paperot li han fet fer a Monserrat Candini amb el burca, per cert).

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

Els experts en campanyes fa temps que van descobrir que el factor determinant per guanyar no és convèncer els indecisos, com es pensava abans, sinó mobilitzar els teus i aconseguir que els altres es quedin a casa. Aquesta tàctica, aplicada en el dia a dia de la política segons el cànon neocon, ha portat a cavar una profunda bretxa entre vermells i blaus. El sistema electoral espanyol, a més, permet majories absolutes amb menys del 50% dels vots, fins i tot amb el 40%, de manera que les decisions governamentals compten, d'entrada, amb l'oposició de la majoria. Cap pla, cap llei, neix amb legitimitat suficient. Sempre estan sota sospita.

Per això, quan alguns a Catalunya somien amb un esquema bipartidista, em poso a tremolar. Un arc parlamentari plural, que obliga a teixir acords de forma permanent, encara que compliqui la presa de decisions, compleix molt millor amb el sentit del que ha de ser una democràcia. Al contrari, el bipartidisme pur s'assembla massa a una dictadura, ja que en els dos casos només hi ha dolents i bons.