Com aprofitar una vaga contra el teu propi Govern

Aquesta setmana, el cap de campanya socialista, Jaume Collboni, ha hagut de marcar en vermell una data a la seva agenda, la del 29 de setembre, el dia de la vaga general en contra de la reforma laboral i les retallades socials impulsades pel Govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Collboni té el cor dividit. No en va és vocal de l'executiva de la UGT, sindicat convocant i que tradicionalment ha mantingut estretes relacions amb el PSC. Però el seu cas no és únic, hi ha milers de militants socialistes que comparteixen afiliació amb la UGT, i aquests dies s'enfronten al mateix dilema del 1988 i el 1994. El calendari ha volgut aquesta vegada que la vaga coincideixi amb l'antesala de les eleccions catalanes. ¿El cop de gràcia per al PSC?

«No és còmode per a ningú, però tampoc es viu com un drama», afirma Collboni. Per calibrar amb exactitud la situació, cal explicar que la UGT i el PSC mantenen històricament una relació de tu a tu, amb un escrupolós respecte per l'autonomia de cadascú, cosa que ha creat un marc de relacions capaç de resistir enfrontaments esporàdics. Fins i tot sent bo, el tracte entre José Montilla i Josep Maria Álvarez no és comparable a l'idil·li que han mantingut Cándido Méndez i Zapatero fins fa unes setmanes, i que en el seu dia va fer que al dirigent sindical li fos atorgat el títol de «quart vicepresident». Aquests dies les trucades entre les cúpules de les dues organitzacions han estat diàries, la comunicació és fluida. Tots tenen tota la informació. I cada un és conscient del seu paper. Un dirigent socialista amb doble militància explica que «tots dos intentaran evitar ferides irreparables, fer-se com menys mal millor. Ho hem vist, per exemple, amb la vaga de funcionaris».

Els sindicats tampoc volen que se'ls acusi de fer-li el llit a Zapatero (i molt menys a Montilla) o de fer-li la feina bruta a la dreta. «Aquesta no és una vaga per fer caure el Govern, és per reposar drets», adverteix Álvarez. Un dirigent socialista també vaticina que «el PSC anirà amb molt de compte de desqualificar els sindicats, i que se centrarà a explicar per què es prenen determinades decisions». Un pacte de no agressió, per començar.

I és que això no és els Estats Units o Suècia, on els sindicats recullen fons i fins i tot paguen les campanyes d'aquells partits que consideren que representen els seus interessos, però no hi ha cap dubte que sí que tenen un paper, sobretot per a l'esquerra. Els partits els respecten. Són poderosos. El PSC ha donat forma en les últimes setmanes a una sectorial que es diu xarxa de sindicalistes socialistes, que compta amb uns 1.500 membres, que serveixen al partit per absorbir la sensibilitat sindical. ¿Com pensa, llavors, el PSC encarar l'inevitable xoc contra la UGT el 29-S? Doncs fent de la necessitat virtut.

En primer lloc, la vaga s'emmarca en un context europeu (cosa que en resta càrrega antigovernamental) i també comportarà una important mobilització. Álvarez ho explica d'aquesta manera: «L'objectiu és confrontar les posicions, nosaltres volem fomentar un debat ideològic sobre com ha de respondre l'esquerra a un desafiament que no és espanyol, sinó europeu». I Collboni s'afanya a recollir el guant: «Si es planteja en termes de debat sobre el model social, i es posa l'accent en el fet que està en perill, hi haurà una mobilització de l'esquerra. Nosaltres compartim la seva inquietud per l'atac de la dreta contra l'Estat de benestar». Catalunya, doncs, seria el primer camp de batalla contra l'ofensiva neocon.

Notícies relacionades

Un finançament que no convenç

Aliança Catalana, el sobiranisme d’ultradreta

En el fons, es tractarà de subratllar que quan els socialistes retallen ho fan per salvar el model, mentre que quan ho fa la dreta és per carregar-se'l. Però això no serà tan fàcil. «No podem esperar que un delegat sindical que fa campanya a favor de la vaga estigui després en una agrupació defensant la reforma laboral», afirma un veterà dirigent. Una altra carta a jugar és la gestió de Montilla, que a diferència de Zapatero ha aconseguit portar a bon port el diàleg social.

Per una altra part, els sindicats pressionaran perquè tots els partits es posicionin en aquesta batalla. «M'ha deixat bocabadat el desvergonyiment del senyor Josep Antoni Duran Lleida parlant de l'atur o del PER. Que es preparin», adverteix Álvarez. Encara s'ha de veure com es porta tot el procés i quines conseqüències té. Les eleccions catalanes estaran marcades de bon començament per l'èxit o el fracàs de la vaga i per les seves repercussions. La primera reacció dels socialistes va ser veure l'anunci com el cop de gràcia. Tot i això, en un context de debacle demoscòpica ja hi ha qui comença a veure-ho com una oportunitat.