L'exigència postfederal

Amb molt poc temps de diferència molts dels nostres analistes polítics han passat de situar la proposta d’una Catalunya independent com una utopia llunyana a situar-la com una possibilitat real. Per ser més exactes, l’Estat lliure de Catalunya és avui una part més de l’escenari polític al costat de la proposta autonomista i la quimèrica opció federalista. En poc temps, hem pas-

sat a situar la independència en la dimensió del realisme polític i hem vist com l’opció federalista que propugnava una part del catalanisme perdia credibilitat.

No cal dir que per arribar fins ací ha calgut un gran esforç i una acumulació de capital polític molt important que transcendeix la nostra pròpia generació. Cal mirar molt enrere i fer reconeixement de la tasca de molts catalans i catalanes que han fet possible que avui la República Catalana, el que semblava un somni daurat de Francesc Macià, sigui una opció viable.

Mèrits propis a banda, però, és l’Estat espanyol qui està accelerant el procés exhibint el seu veritable rostre: partits polítics, institucions de tota mena començant pel Govern de l’Estat i acabant amb el darrer funcionari d’Hisenda o de justícia, han abocat molts catalans a mostrar-se escèptics sobre qualsevol encaix o proposta federal, perquè han comprovat que no hi ha ningú a l’altra banda del telèfon. És a dir, a Madrid, ningú no està interessat a crear un altre model d’Estat, a canviar el sistema polític per acomodar-hi la pluralitat, tal com diu un alt dirigent socialista espanyol: «Són coses dels catalans i algun mallorquí».

Ara més que mai se’ns presenta una oportunitat per créixer en adhesions i eixamplar així el nombre de partidaris de la independència. Per això, és molt important explicar com serà, com ha de ser un Estat català. Em deia la nostra demògrafa de referència, l’Anna Cabré: «No em diguis que amb la independència tindrem més: més recursos, més quilòmetres de ferrocarril, més centres de recerca, més... digue’m en què serà diferent».

La proposta és suggeridora, perquè per dur una part important del país cap a una majoria social necessària cal començar a ensenyar les cartes. I molt concisament i modestament em permeto obrir, ara i aquí, aquest debat, des de les pàgines d’aquest diari.

Sabem el com, podem començar a definir el qui. Però ja toca, és inexcusable, parlar del què. I d’entrada cal dir que la independència de Catalunya ha de ser un instrument per accedir a una democràcia plena, a una societat més oberta i cohesionada i definir les bases per ser protagonistes dels canvis globals en l’àmbit econòmic, cultural i ambiental.

Anem a pams, doncs; quan diem que ens cal una democràcia plena vol dir construir de nova planta una estructura institucional més simple, més descentralitzada, amb més criteris d’eficiència i meritocràcia. Vol dir ser capaços de portar a terme una nova llei electoral que prioritzi la participació amb un sistema presidencialista, que porti les llistes obertes als municipis petits i mitjans. Però més democràcia també vol dir entendre la llibertat en la concepció republicana de Philip Pettit, com a «no dominació». Una Catalunya sense monopolis, ni privats ni públics, on l’energia, les telecomunicacions, l’aigua i el crèdit estiguin al servei de les persones i les empreses. És a dir, amb competència real i amb una preponderància de l’interès general fruit del paper normatiu dels poders públics. Una democràcia real que comporti un sistema judicial àgil, creat i sostingut en decisions democràtiques.

Una societat oberta en la qual tothom sigui conscient que no ha de renunciar a ser el que és, fruit del seu origen, però que té uns deures amb la comunitat nacional. Una societat acollidora que atorga drets i exigeix deures.

Devolució a la societat –assumint el paper preponderant de la societat que s’organitza– i retirar o encongir l’Estat i l’Administració pública allí on han envaït espais a la societat.

I un Estat català no hauria de demanar permís per enlairar un satèl·lit i fer una televisió i ràdio per a tot el món en la nostra llengua, ni tampoc per poder construir la nostra part alíquota de l’eix ferroviari mediterrani, ni tampoc per negociar directament amb l’Estat francès la sortida a Europa. Ni tantes altres decisions o iniciatives que ara ens estan vetades però que qualsevol estat del món emprèn amb tota normalitat en funció de la seva voluntat i capacitats.

Cal que comencem a fer aquest exercici, perquè no és retòrica imaginativa, ans al contrari. És fer visible a molts catalans que a més de possible és desitjable i necessari.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Així estan les enquestes de les eleccions generals a Espanya

I de ben segur que tindrem problemes, no ens ho posaran fàcil. L’Estat i el sistema espanyol recorreran al manual i amenaçaran amb la balança comercial interior (com si no existís un fenomen anomenat globalització), utilitzaran com a arma llancívola els fons de reserva de la seguretat social, arremetran amb col·lapsar-nos el sistema públic o fins i tot amb una impossible expulsió de la Unió Europea... Però això ja ho sabem, o com a molt ho podem intuir, i és que difícilment podrem evitar la seva reacció. Del que es tracta, no obstant, és de saber què farem nosaltres i quin grau d’adhesió té la nostra causa, això és el que ens interessa de debò. I sobretot interessa a tots aquells que podem definir, com diu en Ferran Requejo, d’independentistes estratègics, és a dir, que saben que un Estat català reportarà avantatges per als seus ciutadans, tots, i per això en fan una causa pragmàtica.

L’independentisme substancial, aquells que som independentistes per convicció, creixerà més lentament i de forma sostinguda. Ara, el creixement més important vindrà dels primers, dels pragmàtics, als quals no val l’èpica ni la mística de la llibertat, sinó el simple guany, el benefici i avenç social col·lectiu. Ara que els uns i els altres hem comprovat la pèrdua, la minva, el llast que significa formar part de l’Estat espanyol, i la factura caríssima que ens obliga a assumir, ens toca albirar nous horitzons, posar la proa al nord i avançar amb determinació. Ningú no ha dit que sigui fàcil però si majoritàriament ho volem, ens en sortirem.