Article de Vicenç Villatoro: 'L'oasi català'

Aquesta setmana s’ha tornat a parlar molt de l’oasi català. Aquesta expressió es va popularitzar l’any 1936, entre les eleccions de febrer i el començament de la guerra. En aquells moments, en el conjunt espanyol es vivia un clima d’altíssima confrontació, crispació i violència, en les paraules i en els fets, preludi ja del que seria la guerra civil. En canvi, aquests mesos de l’any 1936 van ser a Catalunya de relativa tranquil·litat. Fins al punt que –com recull Ferran Soldevila en una crònica del juny del 1936 que s’acaba de publicar en el volum Entre la dictadura i la revolució– hi havia famílies d’altres terres hispàniques que abandonaven el seu domicili habitual per establir-se a Barcelona.

Però aquest oasi català es va demostrar un miratge. Quan el 18 de juliol, una part de l’Exèrcit es va aixecar contra la legalitat republicana i va obrir així la caixa dels trons de la guerra civil, Catalunya no va ser en absolut un oasi. Al contrari. El cicle de la revolució, dels enfrontaments interns a la reraguarda republicana, de la guerra pròpiament dita i de la repressió franquista va ser a Catalunya especialment sagnant i violent. En part per factors endògens, que venien de fora, però en part també per tensions internes, que ja existien en el temps del teòric oasi.

Notícies relacionades

El Govern admet el xoc amb Hisenda pel finançament i defensa que Catalunya ha de recaptar el 100% de l’IRPF

RTVE aprova retirar Espanya d’Eurovisió si hi participa Israel

En qualsevol cas, l’expressió «oasi català», que va fallar com a descripció de la realitat, expressava en aquell moment un anhel noble. Ara l’expressió sembla que s’hagi de fer servir amb distància paròdica, com si l’oasi fos l’equivalent de la hipocresia, i s’aprofita per fer jocs de paraules i parlar de basses o de clavegueres pútrides. Però en el seu origen, l’oasi català expressava l’aspiració a construir una Catalunya on fos possible resoldre els problemes de manera civilitzada i democràtica, evitant la confrontació, la crispació i la violència. L’oasi no negava l’existència dels problemes. Però somiava un país capaç de resoldre’ls sense entrar en les exclusions i la voluntat d’anorrear l’adversari que finalment van desembocar en la guerra civil. L’oasi no era una mala cosa, quan va néixer l’expressió l’any 1936. Només tenia un problema: no existia. Era un miratge.

Em sembla injust que aquesta vella expressió es faci servir avui amb aquest aire de menyspreu i de paròdia. Com si els oasis fossin indesitjables, negatius, i el que convingués fos la crispació, la confrontació i la desqualificació. L’oasi del 36 no responia a la realitat, però com a aspiració era del tot positiu. No dibuixava una Catalunya idíl·lica i perfecta. Simplement, expressava la vocació de resoldre els problemes d’una manera enraonada i pacífica. Tant de bo hi hagués hagut oasi, llavors.