L'estratègia de terra cremada

Perquè als anys 80 França es mereixés l'apel.latiu de santuari etarra, es van haver de donar dues condicions: primera, una certa permissivitat --el clàssic laissez faire, laissez passer-- de les autoritats locals amb els etarres, a qui gairebé dispensaven un tracte de refugiats; i segona, la renúncia de la banda a profanar el temple, a atemptar al país que li donava refugi. Si París va superar fa lustres els vells titubejos davant ETA, aquesta va consumar ahir la demolició de la seva cada cop menys acollidora rereguarda. Perquè, malgrat el caràcter fortuït de la trobada que el va precedir, l'atemptat contra dos guàrdies civils en territori francès confirma que l'organització terrorista, en la seva paranoica fugida cap endavant, ja no coneix ni tan sols fronteres.

Excepte per alguna venjança interna o per la mai aclarida (ni reivindicada) execució de dos policies espanyols el 1976, França s'havia deslliurat fins ara de la violència etarra. La banda, no obstant, feia mesos que amenaçava d'estendre les seves accions al país veí. A l'inici de l'alto el foc va exigir a l'Elisi que s'avingués a negociar el futur del País Basc francès, va intensificar les seves amenaces quan el procés de pau agonitzava i, a manera d'última advertència, una vegada trencada la treva va atemptar contra l'última edició del Tour, al seu pas per Navarra però molt a prop de la frontera. I Sarkozy va haver de captar el missatge, perquè poc després va visitar Baiona i des d'allà va anunciar una guerra sense quarter contra els etarres. I aquests, al seu torn, ja començaven a buscar nou refugi a Portugal.

Que l'ETA de les pistoles --no confondre amb la cúpula, ara arraconada, que amb més o menys autoritat va il.luminar el fallit procés de diàleg-- inauguri aquesta crepuscular estratègia de terra cremada no-

Notícies relacionades

El Parlament fa el primer pas perquè les comunitats de veïns puguin denunciar ocupacions

El Govern de Salvador Illa estudia la prohibició de la compra especulativa d’habitatge

més pot significar que, sentint-se acorralada i a un pas de la derrota, prefereix enfonsar les seves naus que pactar la capitulació. Irreductible carrera cap a la grapització que, pel que fa a la resta, desmenteix la teoria, encara avui alimentada pel PP i els seus aprenents de profetes, que el Govern i ETA, lluny de trencar la negociació, s'han limitat a posposar-la de mutu acord fins després de les eleccions del març.

Davant la psicopàtica deriva dels terroristes, ahir els partits democràtics van semblar recuperar la lucidesa. Socialistes, populars i la resta de grups parlamentaris van aconseguir per fi aparcar les batusses i escenificar la unitat antiterrorista que mai haurien d'haver trencat. I dimarts, després de tantes manifestacions en què ETA només va servir de pretext per atacar el Govern, els partits s'uniran per plantar cara a l'enemic comú, que no hauria de ser cap altre que la violència etarra. Ara només falta que cessin les insídies i l'ús electoralista del terrorisme. ¿Rajoy sabrà aplacar les seves hosts?